Núria Vilarrubla: "Ser mare no és cap fre"

Com ha estat la tornada a la competició després de ser mare? M’he trobat molt bé, contenta de poder continuar remant. Sense fer cap bogeria, em vaig anar reincorporant d’una forma progressiva. Quan feia un mes del part vaig començar a fer una mica d’activitat física molt suau, als dos mesos ja vaig començar a incrementar les sessions i als 3 o 4 mesos ja vaig entrar en una dinàmica d’entrenament. Vaig remar fins a l’últim dia i vaig tenir un bon embaràs, que va fer que la meua tornada també fos còmoda i fàcil.

Potser un dels aspectes complicats per a una esportista d’elit és decidir el moment per ser mare, ja que això suposa perdre’s una temporada. Com a mares i esportistes està clar que el nostre motor de vida és el nostre cos i sempre et qüestiones si després de ser mare podràs seguir, si estaràs en forma, si tindràs la capacitat per tornar... Sempre existeix aquest temor, però en el meu cas sentia moltes ganes de ser mare i no creia que hagués de sacrificar res. Mai és fàcil prendre aquesta decisió de quan ser mare, perquè tens aquesta por, però està més que demostrat que ser mare no és cap fre ni ha de ser-ho. Està clar que després necessitem ajuda, com qualsevol altra mare que ha de seguir al món laboral. Jo vaig sentir que era el moment i potser quan vaig aconseguir alliberar-me de la por de si després podria o no tornar, va ser quan en vaig gaudir més.

Va tenir por de no poder tornar a competir, després d’haver estat mare? Evidentment que sí, perquè un embaràs suposa per a una dona un procés de canvi important, i quan ets esportista el teu mitjà de vida i la teua eina principal és el teu cos, i esclar que hi havia temors, però, alhora, el desig i la il·lusió de ser mare eren més grans.

Creu que la maternitat continua sent un tabú? Una mica. Cada vegada hi ha més mares esportistes a nivell nacional i internacional que ho estan mostrant amb la naturalitat més gran possible. Hi ha hagut casos recents i en el piragüisme, per exemple, Maialen (Chourraut) ha marcat molt camí, igual que Teresa Portela, dos esportistes d’alt nivell que han estat mares en un moment de la seua carrera important i després han continuat competint. És un tema tabú? Sí, però fins a cert punt, perquè crec que cada vegada més se’n parla d’una forma més oberta, més natural.

És una prova més que per ser mare no cal renunciar a l’esport d’elit. Sí, al final és aprendre a percebre que no ha de ser cap renúncia, com no ho és per a la carrera professional de moltes dones. Està clar que tot es torna més complex, és evident.

Els esportistes d’elit viuen de les beques en funció dels resultats. En el seu cas, estar una temporada sense competir l’ha afectat en aquest aspecte? Sempre se m’ha mostrat un respecte i un suport per voler ser mare, tant per part de la federació i dels entrenadors com dels intermediaris que tenim en el Comitè Olímpic per mantenir-nos les beques, així que jo m’he sentit molt avalada en tot moment. No he fet una baixa postpart, perquè tenia clar que una vegada hagués donat a llum, tant per a mi com per al meu cos, com més aviat millor em pogués reincorporar i sentir-me una altra vegada a l’aigua molt millor, però sí que assumeixes que durant l’embaràs t’allunyes de tot el que és la competició, del circuit internacional, encara que en el cas del piragüisme tenim la sort que se’ns congelen durant dos anys els punts que tinguem en el rànquing internacional mentre no et reincorpores. El piragüisme és dels esports que millor funcionen en aquest cas.

Tot i així, creu que falta més visibilitat i suport? Sí, per descomptat, però cada vegada hi ha una visió més àmplia i respectuosa, encara que queda camí per recórrer. Moltes vegades el teu millor moment esportiu coincideix amb el que vols ser mare, i són etapes que s’encavalquen i cal trobar la forma per respectar si una dona vol compaginar la seua vida familiar amb l’esportiva.

Tampoc deu ser fàcil compaginar la maternitat, ara que la seua filla és tan petita, amb l’esport d’elit, que requereix també molt temps i dedicació. Ja ho assumeixes i ho acceptes, et canvia la perspectiva de tot, et canvia la gestió del teu temps, però també aprens a ser més eficient, a optimitzar més el temps que tens. Al final, si és la decisió que has pres, s’equilibren les coses i el temps que tens l’aprofites al màxim i t’entrenes d’una altra forma, perquè l’energia és una altra també. No ho veig com una cosa negativa, encara que és cert que tot requereix una adaptació i un aprenentatge al nou estatus de vida, perquè no tens totes les hores per a tu, però sense cap tipus de victimisme.

Quan ha tornat a remar, s’ha sentit diferent físicament? Sí, hi ha hagut canvis. Ets diferent, perquè el teu cos de manera hormonal ha canviat i físicament canvies. Fa falta canviar la perspectiva. Torno a ser com abans? No, estàs d’una altra forma, sense pretendre saber quan tornaràs a estar com abans. Tornes, però ho fas sent una altra.

Què ha estat més dur de la seua tornada a la competició? Aprendre a demanar ajuda, perquè, esclar, si jo necessito dos hores per anar a remar, necessito organitzar el meu entorn, la gent de què disposo i els recursos que tinc perquè algú estigui amb la meua filla. Per això cal demanar ajuda, saber gestionar la gent que t’envolta i vol ajudar-te i pot, per poder tenir el teu temps.

La maternitat li ha fet canviar la percepció de l’esport d’elit? Evidentment. En l’esport d’elit hi ha moments de frustració, en els quals tens molta feina interna per intentar superar-te i sí que és cert que ara, quan torno a casa em passa tot molt més ràpid, ho relativitzes més ràpid i les prioritats et canvien del tot.

Va a les competicions amb la seua filla? Sí, encara estic fent lactància materna i aquest primer any ens ho hem organitzat amb la meua parella, que pot combinar-s’ho, i els dos venen amb mi. Per a la meua estabilitat i per poder funcionar dins de l’ecosistema que hem creat és vital poder estar a prop d’ella, i que la meua parella vingui i estiguin amb mi.

Segon lloc en el selectiu per a l’equip estatal. L’ha sorprès ser a aquest nivell? És complex, perquè a mesura que m’atansava als selectius tenia certs temors de si estaria preparada per competir o no, i és veritat que el cap de setmana de competició a la Seu vaig aconseguir guanyar les dos finals i potser ni jo mateixa m’ho esperava.

És un any clau, amb els Jocs de París a la cantonada, el seu gran objectiu. El meu gran objectiu és poder tornar a remar al màxim nivell, i si això implica estar en els Jocs, genial, però tampoc tinc una fixació obsessiva, no funciono així. El meu gran repte és poder rendir al màxim nivell compaginant-ho amb la maternitat.