Djokovic engrandeix la seua llegenda a Roland Garros amb el seu 23 Grand Slam i recupera el número 1

El serbi Novak Djokovic es va alçar a Roland Garros amb el vint-i-tresè Grand Slam de la seua carrera, superant en un l’espanyol Rafael Nadal i convertint-se en l’home amb més grans de la història, i va recuperar el número 1 del món en detriment del també espanyol Carlos Alcaraz.

El jugador de Belgrad va aixecar per tercera vegada la corona a París, després de derrotar al noruec Casper Ruud, que va perdre, 7-6 (1), 6-3 i 7-5 en 3 hores i 13 minuts, la seua segona final consecutiva a la terra batuda francesa i la tercera de la seua carrera en Grand Slam.

L’escandinau, quart del rànquing, només va inquietar el serbi en el primer set, però després de perdre'l en el joc de desempat va sucumbir a la potència del seu rival.

Autor d’una temporada irregular, el serbi va demostrar que en Grand Slam el seu nivell creix, es va apuntar el segon gran de l’any, després de l’Abierto d’Austràlia, encadena 21 triomfs consecutius en aquests tornejos on no perd des dels quarts de final de Roland Garros de l’any passat davant Nadal.

De fet, en el que va de dècada sol el mallorquí i el rus Daniil Medvedev a la final de l’Abierto dels Estats Units de 2021 han pogut doblegar-li a Grand Eslam, on s’ha convertit en el primer home que guanya almenys tres vegades els quatre.

Als seus 36 anys, Djokovic es converteix en el guanyador més veterà de Roland Garros, desbancant per 18 dies al Nadal de l’any passat i a l’espara que l’espanyol torni l’any vinent per tancar la seua carrera, cap home està i a la seua altura.

El serbi supera Nadal en número de grans, però també a l’alemanya Steffi Graf i va igualar amb la nord-americana Serena Williams. El seu últim horitzó és l’australiana Margaret Court, que en va aconseguir 24 entre 1960 i 1973.

Djokovic va entrar la seua setena final de Roland Garros de puntetes, sense fer soroll, gairebé amb por d’impressionar massa amb el seu enorme palmarès, sabedor que el públic de París no el té en alta estima i que qualsevol signe de supèrbia sol podria empitjorar la relació.

Va deixar que les mirades es fos a la grada on somreien estrelles del futbol, Kylian Mbappé conversava amb Zlatan Ibrahimovic, Olivier Giroud feia broma amb Benjamin Pavard i la llegenda del futbol americà Tom Brady encoratjava des de la llotja del serbi.

El seu joc timorat va trobar resposta en el noruec, que es va consolidar en el fons de la pista i va posar en marxa el seu monòton ritme, una sintonia que li va permetre col·locar-se 3-0 i dirigir la marxa, imposar el seu ritme lent, conforme amb la xafogor que feia brillar els fronts a la capital francesa.

Des del fons de la pista dictava Ruud, movent el rival, provant d’emmordassar les seues armes, jugant amb la trigonometria per apaivagar la potència del serbi.

Però no va arribar a crear inquietud, ni va rescatar els fantasmes d’aquella final de 2021 a Nova York quan, camí del seu quart gran en un mateix any, es va espantar davant de Medvedev.

Feia l’efecte de què a poc que premés el serbi, el partit canviaria de ritme. Ruud va passar a dos punts d’apuntar-se el seu primer set contra el serbi en cinc partits, però no va tenir l’instint assassí que mereixen ocasions com aquesta.

El noruec va aguantar el fort fins el joc de desempat, però allà la seua muralla es va enderrocar com un castell de cartes. Djokovic va fer l’essencial, l’estríctimente necessari per col·locar del seu costat la final apuntant-se el seu sisè joc de desempat de sis en aquest torneig.

Va passar moments de conflicte, com en les dos finals que va guanyar anteriorment, però menys que davant Murray el 2016, quan el britànic va colpejar primer, i molt lluny de la de Tsitsipas de fa dos anys quan l’hel·lè va arribar a guanyar els dos primers parcials.

El de Belgrad es va engrandir i l’escandinau es va anar intimidant a mesura que el partit s’elevava a l’altura d’una final de Roland Garros. Ni el cartabó del noruec no era ja tan precís, ni les seues cames tan fresques, ni el cap tan espavilat.

El serbi es va apuntar tres jocs consecutius i no va necessitar forçar més, només conservar la seua sacada, amb prou feines inquietada per la tebiesa del noruec, per situar-se a un set de la glòria.

Lluny de voler anar-se’n amb un 6-0 com l’any passat davant de Nadal, Ruud va mantenir el seu run run fidel al seu estil de cigar terrícola, des del fons de la pista que l’ha fet guanyar en aquesta superfície nou dels seus deu títols i més partits que ningú en la qual cosa va de dècada.

Fins que Djokovic va dir prou, va posar la directa i va alliberar el seu braç camí de la llegenda.