Albert Folguera: «L'hoquei, la meua vida»

Després de més de mitja vida dedicada a l’hoquei, no el trobarà a faltar, ara que ha dedicit retirar-se?

Des que va acabar la Lliga he fet coses que feia anys que no feia, cada vegada ho tinc més assumit. Està clar que és un altre tipus de vida. Podré estar més a casa i descansar, perquè hi havia dies que quan tornava de la feina ni passava per casa perquè no tenia temps, i els dies que no entrenava els dedicava a preparar partits i a veure vídeos. La veritat és que necessitava aquesta aturada.

De petit alternava l’hoquei amb el futbol, què li va fer decantar-se pel primer?

En l’espai de nou mesos vaig tenir dos lesions, una de genoll i altra de lligaments de turmell que em van obligar a passar pel quiròfan les dos vegades, i quan vaig tornar, recordo que al Lleida volien que em dediqués només al futbol i deixés l’hoquei, però el dia que em posava els patins no me’ls podia treure, era com una droga. Quan vaig sortir de la segona lesió es jugava la fase sector del Campionat d’Espanya i sense fer recuperació em vaig posar els patins i vaig jugar a Vilafranca. Llavors ja vaig decidir que el meu fort era l’hoquei.

Què ha estat l’hoquei per a vostè?

Ho ha estat tot, un joc, un esport, una manera de viure, una manera d’entendre la vida, en definitiva, ha estat la meua vida, perquè tot ha girat entorn de l’hoquei. Quan me’n vaig a Igualada ho faig perquè vull jugar a Divisió d’Honor i al cap de tres anys ja vam guanyar la primera Lliga i vam enllaçar més Lligues i Copes d’Europa. Va ser una dècada dels 90 bestial a Igualada. L’hoquei m’ho ha donat tot i també l’hi he donat tot.

Esperava tenir una carrera tan llarga i exitosa?

Sincerament no. Quan me’n vaig a Igualada no guanyaré diners. Va ser a partir del tercer any, arran de guanyar la Lliga, que ens vam professionalitzar i vam començar a entrenar cada dia. Vaig passar deu anys com a professional, compaginant-ho amb els estudis d’Inef a Lleida, però sempre amunt i avall jugant. Mai hauria pensat guanyar el que he arribat a guanyar. La llàstima és que en els cinc anys com a entrenador de l’Igualada vam arribar a cinc finals, dos de Lliga, dos de Copa i una d’Europa, i les vam perdre totes, quatre davant d’un Barça que era pràcticament imbatible i la d’Europa en els penals a Riazor davant de 8.000 persones on ens va passar de tot. L’única espina és no haver guanyat res com a entrenador amb l’Igualada, perquè vam arribar a aquestes cinc finals tenint equips molt per sota de Barça, Liceo i companyia. I a Lleida, aquests 14 anys han donat per a molt, i no només per les tres copes d’Europa, sinó que hem arribat a unes altres dos Final Fours, una la perdem d’un gol i l’altra als penals, i això la gent no ho valora.

S’ho ha passat millor jugant o entrenant?

Jugant, sens dubte. El jugador es diverteix, si un dia alguna cosa no li va bé, l’endemà torna a entrenar-se i ja està. En canvi l’entrenador no, hi ha molt poca gent que empatitza amb l’entrenador. T’emportes molts problemes a casa, molts dubtes, i sempre penses què pots millorar.

Li hauria agradat jugar a la màxima categoria amb el Llista?

Me’n vaig de Lleida perquè vull jugar a la màxima categoria, però la primera vegada que em van venir a buscar d’Igualada hi vaig renunciar perquè vam estar a punt de pujar amb el Llista i ho volia tornar a intentar. La segona vegada que em van venir a buscar vaig veure que era el moment, però esclar que m’hauria agradat jugar amb el Llista a Divisió d’Honor.

De tots aquests anys, quin és el record més impactant?

Crec que la segona temporada que vaig passar a Lleida com a entrenador va ser molt heavy. Ens en anàvem en dos furgonetes i, a més d’entrenador, era el preparador físic i el delegat. Sortíem un dissabte al matí per jugar a Oviedo, la Corunya o on fos, i en acabat tornàvem sense pernoctar. Amb els diners que em donava el president havia de negociar en cada lloc els menjars i l’hotel, va ser molt dur. Això ho vaig fer amb 40 anys, ara no ho podria fer, em moriria. El club en aquells moments estava a prop de desaparèixer, i amb Enric Duch vam fer un tàndem. Sempre havíem dit que quan se n’anés un, l’altre aniria darrere, però ell no pot anar-se’n, ha de continuar al club.

Arriba quan el Llista està a punt de desaparèixer i se’n va amb tres títols europeus. Ni en somnis s’ho esperava.

Sens dubte. A mi m’agrada competir i sempre surto a guanyar. Tornava a casa i pensava que estaria tranquil, perquè em treia la pressió d’Igualada, Reus i Voltregà, no hi havia diners i venia a lluitar per no baixar, però al final gairebé sempre ho hem pogut millorar, com aquesta última temporada plena leba de lesions i problemes.

Creu que no s’ha donat prou valor a les tres copes d’Europa aconseguides?

No ho sé, però el que sí que he vist és que amb el que hem aconseguit estem igual que abans, aquesta és la meua percepció. És veritat que ara no és complicat que vinguin jugadors com passava abans, però crec que no ho hem sabut aprofitar o la gent no ho ha valorat prou.

Hi ha hagut algun jugador que l’hagi marcat?

Hi ha dos jugadors clau en la història recent del Llista, que són els germans Tomàs, Andreu i Lluís. No diré que són com els meus fills, però que hem arribat a tenir una relació molt personal i han estat clau perquè el club tirés endavant. I després hi ha un altre jugador que és Darío Giménez, que als tres mesos d’arribar l’hauria fet fora perquè no podia amb ell, i ell ho sap. Era un jugador molt anàrquic, però alhora amb una qualitat enorme. El que li he vist fer crec que no ho he vist en la vida, tenia màgia. De fet, ell ens canvia la mentalitat. I l’arribada dels germans Di Benedetto ja és un punt i a part.

Com veu l’equip de la temporada que ve?

Està consolidat i els fitxatges que s’han fet són molt bons. Estic convençut que la pròxima temporada ens divertirem, encara que evidentment requerirà una adaptació. Edu Amat crec que està preparat per fer el salt i, si se sap envoltar de persones que l’ajudin, pot forjar un equip difícil de batre, jove i amb talent.

És possible que algun dia el tornem a veure a les banquetes?

Ara mateix no vull sentir parlar d’entrenar, estic molt saturat.