Marc Estrella, jugador del Soses durant 18 anys, ha penjat les botes després d'un ascens històric a Segona Catalana

Ha penjat les botes després de 18 anys de fidelitat a un únic equip, el Soses, i ho ha fet a més amb esplendor, amb un ascens històric a Segona Catalana del club, després de 28 anys, i guanyant per segona edició consecutiva el Trofeu Pepito Esteve amb el qual es dona per conclosa cada temporada al futbol territorial lleidatà. Marc Estrella (Soses, 31-8-1987) s’enfocarà més, a partir d’ara, en la seua faceta professional de fisioterapeuta, però assegura que el seu “amor incondicional” pel Soses no canviarà.

“Era, soc i seré del Soses, aquí he nascut i sempre hi seré per al que se’m necessiti, però ara el meu objectiu és prendre’m un any sabàtic. Si algun dia voldré ser entrenador o jugar amb els veterans? No dic que no, però ara sens dubte la meua vida està enfocada en la faceta personal i professional”, explica Marc, que ha estat el capità de l’equip durant gairebé una dècada. En l’últim partit de Lliga, en el qual van aconseguir l’ascens vencent l’Athletic Almacelles, va rebre tota classe d’homenatges per a un futbolista emblemàtic, que cedeix tot el protagonisme als seus companys.

“Estic molt orgullós de la plantilla que hem format. Dels 24 jugadors, 22 som del poble i els altres dos, de Rosselló i Sudanell, com si ho fossin per com d’integrats que estan. Aquesta és la nostra força perquè portàvem cinc anys picant pedra amb el mateix bloc fins que hem aconseguit l’ascens en una temporada de somni”, explica. Un ascens que, igual com ell, pensa tot el poble que s’hauria pogut aconseguir abans, però la maleïda covid ho va impedir.

La pandèmia es va carregar l’enyorat tècnic Ramon Espasa. L’equip anava llançat fins que es va parar la competició i després va venir el cop més dur amb la mort d’Espasa. “Li dedico la meua trajectòria a ell. Vaig començar amb el Ramon quan tenia 8 anys i m’entrenava al Baix Segrià. Després ens vam retrobar al Soses i si no arriba a passar aquesta desgràcia hauríem ascendit. Va ser un cop molt dur per a l’equip perquè gairebé tots havíem començat amb ell”, rememora Marc.Un altre record amarg és l’única lesió greu que va tenir. Va ser el 2016 i es va trencar el lligament creuat i el menisc. “Em vaig passar una temporada en blanc, per això valoro més tot allò de què he gaudit en la meua carrera.”