Es compleixen 30 anys de la històrica victòria del Lleida contra el Barcelona al Camp Nou

“Increïble, però cert,” Així començava la crònica de SEGRE que explicava la històrica victòria de la Unió Esportiva Lleida al Camp Nou (0-1) el 20 de novembre del 1993. Avui es compleixen 30 anys de la gesta aconseguida per un equip que va tombar el Dream Team que va forjar Johan Cruyff i que va guanyar la primera Champions per al Barça (1992), així com quatre Lligues consecutives, entre altres títols.

Va ser una nit màgica. Inoblidable per a tots els que vam ser al Camp Nou i per a tots els aficionats de la UE Lleida que, de la mà de Mané, va tocar sostre arribant des de la Segona B fins a l’elit del futbol estatal. L’equip havia ascendit a Primera per segona vegada en la seua història encara que, com en la primera ocasió (1950), va ser un pas efímer. 

Malgrat guanyar Barça i Madrid, el Lleida va tornar a Segona A al final d’una temporada que, 30 anys després, perdura en la memòria dels aficionats lleidatans.“Vam fer un partit molt seriós”, recorda Miguel Rubio, el capi, que recorda aquella nit. “Jugues contra el millor equip, saps que en principi ets inferior, que serà un partit per patir i penses a encaixar el més tard possible perquè el Barça no gaudeixi”, admet. “Veus que no passes gaires conflictes, Mauro para un penal de Romario i passen els minuts amb el partit on volíem. 

I el gol va ser increïble. Els que vam ser allà sempre ho recordarem. La llàstima és que aquell any no vam tenir sort”, afegeix. “Anàvem últims, no era el millor lloc per reaccionar, però crèiem en el que fèiem i sabíem que defensant fort teníem opcions de sumar punts. La veritat és que estàvem més còmodes fora de casa que al Camp d’Esports”, reconeix Rubio.

Al Lleida el va condemnar una mala primera volta. Va perdre els quatre primers partits, no va sumar cap punt fins a la cinquena jornada. Però les victòries fora de casa davant de la Reial (1-3, jornada 10) i Barcelona (0-1, jornada 12), van donar esperances. La segona volta va ser millor, però no es va poder evitar el descens. “Ni en els millors somnis podíem imaginar guanyar al Camp Nou”, reconeix Txema. “Va ser històric. No anàvem ben classificats, però teníem una manera de treballar molt seriosa i sí, van guanyar el Barça i el Madrid, que està molt bé, però els partits que has de guanyar, que són els transcendentals, són els de la nostra Lliga. Vam donar tot el que teníem i vam lluitar fins al final.” Txema, que va jugar 7 temporades a Primera, valora que aquella nit “vaig complir el meu somni amb el club i l’entrenador que em va portar a ser professional”, diu amb referència a Mané.

Gonzalo Arguiñano explica que “el que més recordo d’aquella temporada és que vam guanyar el Madrid i el Barça i vam descendir. Com pot ser que guanyis els dos millors equips de la Lliga i descendeixis?”, es pregunta. “Al llarg de la meua carrera només vaig guanyar dos vegades al Camp Nou, amb el Lleida i una vegada amb el Valladolid que vam guanyar 2-4”, rememora. 

Des de la banqueta ho va viure l’assistent Miquel Genís. “Va ser molt emotiu guanyar aquell Barça que va fer història. El que més m’emociona és que a l’arribar a Lleida ens estaven esperant aficionats que ens van acompanyar fins al Camp d’Esports.”