Fitxatges per tota la vida al Mollerussa

Hi ha fitxatges estrella i fitxatges llampec. Alguns són rendibles i d’altres, ruïnosos. Però també hi ha els fitxatges per tota la vida. Són els que va practicar el Club de Futbol Joventut de Mollerussa durant els anys vuitanta i que van permetre construir un equip únic en els seus més de cent anys d’història. Va ser una època daurada encadenant ascensos fins a arribar a la Segona divisió A (1988-89). Alguns dels jugadors que van fitxar llavors van acabar assentant-se a la comarca, valorant més l’estabilitat laboral que l’incert futur futbolístic. Era la filosofia d’una directiva que pretenia d’aquesta manera consolidar un projecte que va arrancar en la temporada 1984-85 amb un ascens a Tercera Divisió.

Per a això, la directiva de llavors va comptar amb la col·laboració de diverses empreses locals, no només per al patrocini del club, sinó també per ajudar a consolidar els nous fitxatges oferint-los una bona ocupació. Va ser el cas de jugadors com el defensa Aurelio Guillén García, que va arribar a la ciutat el 1987 procedent del Barcelona Atlètic. Li van oferir un lloc a la Renault de Mollerussa, ocupació que va conservar fins que es va retirar del futbol el 1993. També es va quedar Bojan Krkic, pare de l’estrella blaugrana. 

Més de 30 anys després encara queden alguns d’aquells jugadors vivint (i jubilant-se) a la comarca.Una de les grans proeses va ser portar esportistes consolidats com Antonio Pantoja, un migcampista esquerre sevillà que des de la seua adolescència vivia amb la seua família a Barcelona. Va començar a jugar el 1974 al Sant Andreu amb només 17 anys, per després recalar al Montsó, el Valladolid B, l’Europa, l’Oviedo, el Castella (filial del Madrid) i el Logronyo, fins que el 1985 va venir al Mollerussa amb 26 anys per quedar-s’hi per sempre.

Li van oferir una feina en una corredoria d’assegurances i un lloc de titular en un equip que ja estava a Tercera. Pantoja era un rodamon però a Mollerussa va trobar, amb vuit temporades ininterrompudes, l’estabilitat de la seua vida personal. Tanta estabilitat, que fins i tot es va acabar jubilant l’any passat en la mateixa empresa que li va donar el primer sou. “Ens va anar molt bé econòmicament, també a la meua dona, de manera que vam decidir quedar-nos per sempre”, recorda Pantoja. “Vam passar anys molt bons al club, encara que tot el que és esportiu s’acaba.” 

Ramon Font va ser un altre dels grans fitxatges. Nascut a la Granada (Alt Penedès) el 1959, va començar la seua etapa a Vilafranca i al Júpiter de Tercera Divisió de molt jove. Va acabar el servei militar el 1982 amb 22 anys i el llavors tècnic Miquel Reina, també de Vilafranca, el va convèncer perquè l’acompanyés a Mollerussa, llavors a Primera Regional, “però vaig acceptar aventurar-me”, recorda Font. Li van oferir una feina en un escorxador de la ciutat com a responsable de manteniment, però amb el pas del temps va acabar muntant la seua pròpia empresa d’instal·lacions d’alumini amb un altre company d’equip, Pere Sala. El seu projecte empresarial, el fet que la seua parella iniciés carrera d’infermeria i que tots dos tinguessin dos fills, uns dels quals també es va dedicar al futbol, va fer que Font ja no abandonés Mollerussa. “Ho he passat molt malament amb el clima, sobretot amb la boira de l’hivern i la calor de l’estiu”, reconeix, “però a part d’això hem estat molt bé aquí”. 

També va quedar atrapat José Luis Fernández Ruiz. Va començar la carrera com a centrecampista al segon equip del Barça i va arribar el 1985 al Mollerussa amb 26 anys, dona i un fill de dos anys. Natural del Prat del Llobregat. “La directiva es va preocupar per consolidar-me aquí”, recorda Ruiz, a qui li van oferir feina a les oficines d’una firma farratgera, primer a Vila-sana i després a Ivars d’Urgell, on va acabar establint el seu domicili i finalment jubilant-se. “La bona qualitat de vida i la seguretat que et dona viure aquí, en comparació amb el Prat del Llobregat, no té preu”, conclou Ruiz.

El denominador comú de tots aquests jugadors, fins i tot de la majoria de l’equip directiu d’aquella fornada del CF Mollerussa, és que pràcticament cap d’ells s’ha mantingut vinculat al club i, ni tan sols, a la pràctica del futbol. Tampoc conserven ni una pilota a casa. “Jo vaig llençar a les escombraries les últimes sabatilles que tenia”, confessa Pantoja. Admeten que la intensa activitat dels seus anys com a professional van acabar llastant el seu interès per l’esport, però sí que conserven fotos d’aquells anys inoblidables sobre la gespa.

“Els jugadors no acceptaven venir fàcilment”

Un dels principals artífexs d’aquella epopeia futbolística va ser Joan Miró, que va ser president del club del 1982 al 1991, precisament els anys en què es practicava una política de fitxatges única. “Va ser un directiu intel·ligent, entusiasta i emprenedor, capaç d’encomanar les seues ganes”, va escriure sobre ell l’historiador local Miquel Polo Silvestre al llibre que commemorava els 80 anys del club el 1999. “Eren temps en què els jugadors no acceptaven venir a Mollerussa fàcilment”, recorda el seu llavors vicepresident Josep Maria Gaset. Convèncer joves promeses del futbol que s’instal·lessin a la capital del Pla d’Urgell no era una tasca fàcil. “El que vam aocnseguir no va ser gens corrent”, insisteix Gaset.

L’abril del 1991, poc abans de finalitzar una temporada amb uns resultats deficients a Segona B, la junta directiva va presentar la seua dimissió en bloc. Uns fulls volants anònims repartits entre els espectadors del Municipal qüestionaven el llavors entrenador de l’equip Juanjo Díaz i, sobretot, l’acord que havia firmat el club amb l’Espanyol per convertir-se en la seua filial. I és que la majoria d’aficionats del Mollerussa devien ser també culers.