Ángel Viadero: «Il·lusionar la ciutat és l'èxit més gran»

Ángel Viadero Odriozola (Santander, 3-1-1969) ha gaudit com mai aquests dies, primer a la seua tierruca, com anomenen afectuosament els càntabres la seua comunitat, i després a Lleida, de la companyia de la seua dona Laura i la seua filla Paula, de 15 anys, qui per cert es va decantar pel bàsquet i no pel futbol i juga al Kells College de Santander. És un luxe que no es pot permetre sempre un entrenador, la major part del tems d’una banda a l’altra quan sorgeix una oferta de feina.

Un s’arriba a acostumar a viure lluny de la família?

Uff, no (s’emociona). Sobretot valoro poder tenir-les al meu costat quan arribo després d’entrenar i veig que no hi ha ningú. La primera vegada que me’n vaig anar lluny a entrenar la meua filla tenia només 15 dies i és el més dur que hi ha tant per a elles com per a mi. Però la vida de l’entrenador és així i això que mai vaig pensar que seria entrenador.

Tornem a la Lliga després de l’aturada nadalenca i d’entrada toca mesurar-se contra el segon classificat, l’Hèrcules.

Així és. Nosaltres hem treballat molt bé i, encara que el partit és molt difícil, et dona aquesta tranquil·litat. Després en el futbol pot passar de tot. Aquestes dates venen bé per desconnectar una mica del futbol i estar amb la família, però arribarem bé a un partit de màxima igualtat. Ens enfrontarem a un dels equips més forts de tots els grups de la categoria, però tinc la seguretat que hem treballat bé i, a més, al Camp d’Esports tenim molta autoconfiança.

Quina importància té per a vostè l’aspecte mental?

El factor mental és fonamental. Som el que pensem i aquest és un dels punts forts que té aquest equip. Però només amb això no n’hi ha prou perquè hi ha d’haver una exigència, no només buidant-te en el dia a dia dels entrenaments, sinó cuidar-te fora del camp, que és l’entrenament invisible.. I totes aquestes coses juntes són les que et fan ser més fort i l’aspecte mental és clau. La veritat és que tinc una plantilla molt responsable.

Crec que és un entrenador metòdic, però també molt intuïtiu, dels que saben posar-se a la pell de cada jugador i les seues circumstàncies. La temporada passada va arribar a un equip abatut i després de dos entrenadors.

Sí, és veritat. Un entrenador ha de ser metòdic i conèixer el que té per treure el millor rendiment del seu equip. Però també crec que cal ser molt intuïtiu. En el futbol els entrenadors ho hem volgut controlar tot i això és impossible. M’agrada veure com són els jugadors, què necessiten de mi, quina idea de joc els pot venir millor perquè rendeixin bé.. La temporada passada era fonamental fer les coses de manera senzilla. Calia cuinar el treball de l’equip a foc lent i no voler fer alta cuina, per posar un símil gastronòmic. Aquesta temporada ha vingut gent nova que ens està aportant moltes coses, però tant en un cas com en un altre crec molt en els jugadors. Per a mi és bàsic. Al final, el joc és dels jugadors.

Com està veient la temporada?

Com a locals hem estat francament bé, fent un joc valent i divertit, imprimint un ritme molt bo i amb un futbol de molta qualitat que és difícil de veure en aquestes categories. L’equip ha sabut superar dificultats amb algunes remuntades. A casa som un equip molt definit i és cert que fora és diferent, però no perquè nosaltres canviem sinó perquè els camps que ens trobem són diferents. No obstant, abans de perdre amb l’Europa érem també el millor equip fora, empatat amb d’altres. Pocs peròs se li poden posar a l’equip.

I què espera de la segona volta?

Nosaltres estem creixent cada jornada. Cada dia arribem més a l’àrea rival, som més dominadors. Hem de mantenir aquesta línia de treball i exigència, però això no treu que serà una segona volta molt dura.

Hi haurà reforços?

Sí, estem mirant al mercat, sobretot un recanvi per a Chuli però cal dir que estem marcant gols amb molts jugadors. Som molt perillosos a pilota aturada. Tenim recursos perquè els jugadors de segona línia estan aconseguint marcar. Els nostres dos màxims golejadors són Chuli i Sergio Montero, però hem estat capaços de guanyar també sense ells. El que mirem al mercat és que hi hagi més competència.

Ara que parla de Chuli, ell mateix ha reconegut que s’ha retrobat a Lleida com a futbolista després d’anys de declivi esportiu.

Conec Chuli des de fa molts anys i és veritat que ha tingut anys que li ha costat, però és un autèntic luxe tenir-lo al Lleida. Té molt de talent i intel·ligència. Als davanters moltes vegades només se’ls jutja pels gols que marquen i això afecta l’autoestima. Chuli té un do de cara al gol, però a més ens aporta moltes coses al joc i és un futbolista d’una categoria superior. Si ens hi fixem, gairebé tots els gols que ha marcat només els veus per qualitat d’execució en categories més altes. Estic encantat de tenir-lo i és un exemple per als companys perquè encomana la seua autoexigència i fa que els altres no s’adormin.

A més, Chuli és un dels animadors d’un vestidor alegre i unit, la qual cosa sempre és fonamental en un equip.

Amb els anys tinc claríssim que m’agrada envoltar-me de gent alegre i que encomani optimisme. I això Chuli ho fa a la perfecció i tot l’equip es diverteix amb el que fem. Cada dia estem desitjant anar a entrenar-nos.

Parlem ja que l’objectiu és l’ascens?

Sempre he dit que estic vivint la temporada amb molta il·lusió, però també vull transmetre una mica de prudència. Al club no es volia tornar al sofriment de la temporada anterior. L’equip ja ha fet coses molt bones, però la Lliga és molt oberta i no hem d’estressar-nos més del compte. De vegades posar objectius molt ambiciosos i molt forçats provoquen que surtis amb por del camp. La situació en la qual ens trobem tan privilegiada no la podia pensar ningú abans de començar la temporada i per això vull que visquem el que queda de Lliga amb exigència, però també amb naturalitat.

Què sent quan veu el Camp d’Esports rendit a l’equip?

Per a mi l’afició és el gran èxit d’aquest Lleida. Quan se m’ha preguntat si volia fer alguna crida a l’afició, sempre m’hi havia negat perquè mai no m’he considerat una persona d’aquestes que mouen masses, sinó de treballar dia a dia. Quan vaig venir a Lleida percebia que la gent estava apagada i, en canvi, ara li agrada el que fem i se sent identificada. Hi havia aficionats que portaven molt de temps sense venir a l’estadi. És habitual veure fins a tres generacions a la grada. Que la ciutat torni a il·lusionar-se ho considero l’èxit més gran que estem aconseguint perquè la gent no ve obligada, sinó pel que li donem al camp.