Eduard Pons: “El Dakar no te'l regalen”

Sense gairebé temps per descansar des que dissabte va tornar a Lleida, dedicat a la seua empresa, però també a preparar la tornada a l’Aràbia Saudita el 2025, Eduard Pons (Lleida, 20-1-1968) afirma tenir diverses coses clares: “Tinc clar que vull tornar, que vull fer-ho amb Jaume Betriu”, de qui explica que “és un gran navegant”, però també que no ho farà amb un vehicle T4, explica a aquest diari. “Soc un lluitador, ho he estat tota la meua vida i un Dakar no te’l regalen. És difícil quadrar-ho tot i és molt difícil acabar-lo. Però aquest és el repte. Ho hem pogut fer i l’hem pogut acabar”, explica el pilot lleidatà, que ja negocia amb tres equips la seua tornada. “Serà amb un altre tipus de vehicle, o un T3 o un T1. En dos setmanes sabrem el calendari de competició 2024, perquè no s’hi pot anar sense haver-lo preparat i en dos mesos sabrem si tornem o no”, afegeix.

Les seues esperances d’acabar al top 5 de la seua categoria, la SSV, es van veure frustrades per les punxades que van patir des de la primera etapa. “El Dakar és com un tren. Tots tenim pols des del principi. Sortim cada 30 segons, però si vas a dalt, com que els que estan al davant van ràpids, pots apujar el ritme. Si no, és difícil recuperar. Has de fer les dos primeres etapes sense errors, perquè el Dakar és un joc de regularitat”, explica Pons.“Vam punxar el primer dia i ens vam quedar enrere. Però acabàvem cada dia amb un somriure perquè arribar al final ja és un èxit. El que més m’emporto és un ensenyament de vida importantíssim. Acabes lluitant contra tu, perquè el principal rival és un mateix.”Afegeix que “des del moment en què comets un error que et deixa enrere, passa a ser una cursa de supervivència. És una prova en la qual l’experiència compta molt, per això no m’estranya veure pilots de la meua edat que guanyen”. Explica també que el perill de ser al darrere “és que vas amb els camions. És el que més m’ha espantat, per la dificultat afegida que suposa córrer entre camions. La convivència entre cotxes o amb les motos és senzilla, però amb camions és molt difícil. Són monstres contra formigues”, afegeix.

Entre les coses que l’han sorprès hi ha la petita ciutat que suposa el bivac. “És un espai de dos quilòmetres de llarg per un d’ample en el qual estem més de 8.000 persones. Hi ha servei de cuina amb pasta les 24 hores, perquè a tota hora van arribant competidors, a més dels serveis habituals d’esmorzar, dinar i sopar. Però als nostres equips, amb tretze cotxes, teníem camió restaurant propi amb tres cuiners”.