El lleidatà Manel Mullor corre la Marató de Tòquio, l'única de les 6 Majors que li quedava

Completar els coneguts com a Abbot World Marathon Majors, circuit que comprèn les sis grans curses d’aquest tipus del món, entre les quals figuren Tòquio, Boston, Londres, Berlín, Chicago i Nova York, és un dels reptes que tenen molts corredors apassionats de la distància de Filípides. 

Des del passat 3 de març, entre els prop de 500 corredors espanyols que han aconseguit a la seua vida entrar a la meta de les sis proves i penjar-se la medalla de les sis estrelles hi ha el lleidatà Manel Mullor, funcionari de presons de 59 anys que, a més, tenia un altre repte molt més emotiu i personal. Ahir passava pel quiròfan per operar-se del seu malmès genoll esquerre, la primera a l’esmentada cama i la cinquena després de quatre d’anteriors en dos anys a la dreta. Per això, la satisfacció va ser doble al creuar la meta a Tòquio, sota un intens fred i després de 5 hores i 39 minuts de pur calvari que amb prou feines van poder mitigar els antiinflamatoris.

“Vaig aconseguir acabar i era l’únic que m’importava perquè tenia una doble motivació: homenatjar el meu amic Manel i aconseguir completar la meua sisena marató Major”, explica aquest experimentat corredor del Sícoris amb més de vint maratons a les cames. Manel Ribes era un ciclista de 63 anys del barri de la Bordeta que va morir el 31 d’agost de l’any passat al xocar contra la barra d’una tanca trencada d’un pont a Sudanell.Inicialment, tres dels millors amics i companys de fatigues de Ribes quan sortien a córrer junts –Aleix Bollo, Roger Arcarons i el mateix Manel Mullor– volien homenatjar-lo a l’exigent prova ciclista de la Titan Desert, entre el 28 d’abril i el 3 de maig. 

Però l’artroscòpia al genoll de Mullor no podia esperar més. “Agraeixo als meus companys que hagin decidit esperar a l’edició del proper any perquè puguem anar-hi els tres. El meu particular homenatge al Manel l’hi vaig fer a Tòquio, una carrera que tenia pendent des del 2020 però que va ser cancel·lada per la pandèmia”, assenyala Mullor, que va portar durant la marató una samarreta en la qual es podia llegir a la part superior dreta “Avui correm junts” al costat d’una fotografia d’ambdós que li va regalar tot just tornar a Lleida a la parella de Manel Ribes.

Parlar de Manel Mullor és fer-ho d’una persona amb voluntat de ferro i un gran esperit de superació. “Vaig començar a córrer amb la crisi dels 40, fumava i m’ofegava només amb pujar unes simples escales. Des d’aleshores he fet carreres de diverses distàncies, maratons, la Marathon des Sables i Ironmans. Aquests últims quan amb prou feines sabia nadar el just”, diu amb un ampli somriure. Prefereix mirar cap endavant i ser optimista. “Tornaré a córrer quan em recuperi d’aquesta operació, que serà l’última, no en tinc cap dubte”, assegura. 

I és que en les quatre intervencions anteriors, dos de gravetat, hi va haver moments en què es va posar en qüestió que pogués tornar a calçar-se les sabatilles de corredor. Com la desinserció de l’arrel meniscal que va patir i que el va mantenir vuit setmanes sense poder recolzar el peu a terra. «Va ser després de córrer la marató de Chicago. Vaig tenir problemes amb les plantilles ja abans de viatjar i l’última setmana d’entrenament no aguantava el dolor. A més tenia lumbàlgia i al tornar de Chicago em van dir que em tragués les plantilles. Vaig veure de seguida que no era una cosa tan simple i quan el doctor Lluís García Bordes em va operar em va dir “sort que t’he operat perquè és una lesió greu”.»