Un alpinista de categoria

“Transitar per alguns passos de l’Everest és com el primer dia de les rebaixes en uns grans magatzems. No veig malament que es faci turisme de muntanya mentre es faci de forma adequada, però això no té res a veure amb l’alpinisme.” Ho diu Tasio Martín, membre del Centre Excursionista de Lleida (CEL) i un dels pocs muntanyencs espanyols nominats el 2023 als Piolets d’Or, el guardó més important que es dona anualment a les millors ascensions de l’any anterior al món de l’alpinisme. La nominació li va arribar a aquest basc resident a Lleida des del 2019, on estudia un doble grau d’Inefc i fisioteràpia, per l’ascensió amb el català Marc Toralles a un cim verge de l’Himàlaia indi que van anomenar Guillem Aparicio (5.700 m), a la vall de Shafat, per la via Txoria Txori (740 metres i una graduació de l’escalada de 7a+, considerada molt difícil en l’argot alpinista i que es caracteritza per preses petites i emplaçaments estranys per als peus).

El pròxim repte d’aquest muntanyenc de 23 anys promet ser també digne d’optar a reconeixement. Forma part de l’equip de la Federació Espanyola d’Esports de Muntanya i Escalada (FEDME) i en aquest tercer i últim any com a membre anirà al juliol juntament amb sis companys més al K7 (6.934 m), un massís que consta de tres cims a la serralada del Karakorum, situada a la frontera entre el Pakistan, l’Índia i la Xina. “És una mola de roca vertical i molt tècnica. És una muntanya molt difícil, per la qual cosa si ho aconseguim serà una ascensió d’un nivell bastant alt”, assegura Martín. “Optar al Piolet d’Or si ho aconseguim? No busquem això. Si fos aquesta la nostra motivació segur que no ho aconseguiríem. El que ens motiva a escalar i pujar muntanyes és sentir-nos vius i fer el que ens agrada, encara que si després hi ha un reconeixement no el rebutjarem, és clar”, admet Martín amb un somriure.

Basc de 23 anys i estudiant de la Universitat de Lleida, emprendrà al juliol una expedició al K7

Natural d’Orduña (Biscaia) i formant part del Centre de Tecnificació d’Alpinisme de Catalunya (CTAC) on ha estat en diverses concentracions, que inclouen escalades en gel, Tasio Martín porta els gens de l’alpinisme des del bressol. Fill dels vuitmilistes biscaïns Yolanda Martín i Joseba Elorrieta, als set anys ja rondava pel Pirineu com si res i poc després van arribar els seus primers passos d’escalada: Pedraforca, Peña Vieja i Aneto. El Vignemale a l’hivern i després el primer viatge als Alps, Ecrins. Amb 16 anys va trepitjar el Mont Blanc, i va escalar el Pilar Central del Freney i l’Aresta del Diable del Mont Blanc Du Tacul, entre d’altres. Amb 17 va encadenar les 4 cares del Picu Urriellu en 10 hores i mitja i es va proclamar campió d’Euskadi de Boulder sub-18 i amb 18, va obrir a la Cara Sud del Balaitus la via Espera que me Suelto (6c /250 m). Però la seua història més emotiva és que va prometre als seus pares quan tenia 10 anys que un dia ascendirien els tres El Collar de la Mare, com és coneguda popularment la muntanya de l’Ama Dablam pel poble nepalès. Ho va aconseguir finalment ell sol al complir la majoria d’edat i des d’allà va albirar l’Everest i tots els somnis que volia fer realitat.