Mor l'històric president del Betis Manuel Ruiz de Lopera

El que va ser president del Reial Betis Balompié entre el 1996 i el 2006, Manuel Ruiz de Lopera –i màxim accionista entre el 1992 i el 2010–, va morir durant la matinada de dissabte a diumenge al seu domicili arran d’una diverticulitis, segons va confirmar la família de l’exdirectiu verd-i-blanc i també va lamentar el mateix Betis en una publicació de matinada. El 5 de gener, Lopera va ser ingressat a la Unitat de Cures Intensives (UCI) per diverticulitis. Malgrat la posterior recuperació, dos mesos i mig després finalment va morir a casa.

Nascut l’estiu del 1944 a Sevilla, Lopera va viure el seu primer contacte amb el futbol al col·legi Salesianos Santísima Trinidad, a Santa Justa, on va viure durant tota la seua vida. La rellevant relació entre Lopera i el Betis va començar el 1991, any en el qual va entrar a la junta directiva com a vicepresident econòmic del club. Poc menys d’un any després, es va llançar a salvar l’entitat quan només restaven dos dies per convertir-se en SAD i no desaparèixer. “El Betis anava a morir”, deia Lopera, que va dipositar els avals necessaris per convertir la seua empresa en accionista majoritari. El 1994, el Betis va ascendir a Primera, i va proclamar una de les seues frases més recordades: “Estàvem a l’UVI. Ningú donava un duro per nosaltres. Jo us entrego un Betis lliure, net, a Primera, de vostès, visca el Betis!”, va proclamar davant dels aficionats. El 1996 va passar a ser president oficialment, començant un mandat que duraria una dècada plena d’extravagàncies a les llotges i moments icònics, però també amb polèmiques, perquè va ser condemnat per un delicte contra la Hisenda Pública. Els seus deu anys com a president canviarien la història de l’entitat, amb diverses fites considerables. La seua primera bomba va ser el fitxatge del brasiler Denílson el 1997 per més de 5.000 milions de pessetes, en el que llavors va significar el traspàs més car de la història. Una altra de les seues mesures estrella, també el 1997, va ser l’ampliació del patrimoni del club, construint una ciutat esportiva, encara que el seu any més brillant a nivell esportiu va ser el 2005. L’equip va guanyar la Copa i es va classificar per a la Champions per primera vegada. Malgrat això, només un any després, el juny del 2006, va deixar la presidència per crítiques a la mala temporada de l’equip, però es va mantenir com a màxim accionista fins al 2010.