GRÀFIC | La davallada de la segona part de la lliga del Lleida Esportiu
El Lleida Esportiu ha sabut tornar la il·lusió a gran part de l'afició blava. Ho ha fet amb una primera volta brillant i amb un gran joc. Els de Viadero volaven, i feien somiar amb un ascens directe i matemàtic lluny del fang del play-off, en el qual es premia més la inèrcia dels equips que la trajectòria durant la temporada.
Ho explicava perfectament Miquel Pascual en la, malauradament, darrera crònica de la temporada.
Primera volta brillant
La gran primer part del campionat regular va començar amb un ple de victòries en les primeres jornades, amb un equip que divertia i que feia passar-ho bé als aficionats, que poc a poc anaven omplint més les grades. El Lleida guanyava tant al Camp d'Esports com a domicili. La primera volta es va convertir en un frec a frec amb el finalment campió de lliga, l'Hèrcules. Lleidatans i alacantins s'anaven disputant el liderat, avui un, després l'altre, i semblava que aquesta seria la inèrcia fins al final de lliga. Però les lligues són molt llargues.
Mentrestant, mentre Lleida i Hèrcules s'ho disputaven a dalt de tot, el Sant Andreu, l'Europa i sobretot el Badalona Futur s'ho miraven des de la distància curta, seguint i sense disputar frontalment, però sense perdre el rastre. Anaven fent.
La millor ratxa del Lleida va venir al final de la primera volta, i tot indicava que acabaria com a campió d'hivern. Els mals presagis van començar quan l'Hèrcules li va prendre aquest títol honorífic a última hora. Primera petita decepció. No passava res.
Perquè a mitja lliga el Lleida ja sabia que disputaria el play-off d'ascens, ja que el sisè classificat, que llavors era l'Alzira, estava a deu punts dels blaus. El Lleida era segon. Estava pletòric i tothom eufòric. Chuli feia el pingüí en cada una de les victòries de l'equip. I la lliga encara seguia sent molt llarga.
Segona volta decebedora
I va arribar la baixada -aka pàjara-, també defalliment. Que qualsevol equip té al llarg de la temporada i que pot marcar l'esdevenir i el final de cada campionat. Un exemple és l'Hèrcules: A falta de deu jornades sofria una ratxa d'una derrota i cinc empats consecutius. I quan semblava fora de qualsevol opció pel títol va acabar aconseguint l'ascens directe.
Un altre exemple és el Badalona Futur, pretès per un grup d'empresaris de Lleida: A quinze jornades del final va aconseguir sis victòries consecutives, líder indiscutible, intractable. Fins que l'Andorra li va prendre l'entrenador, i després la ratxa va ser de quatre derrotes i un empat. I adéu ascens directe, que tenia a les seves mans. I eliminat de tot.
La davallada del Lleida va venir després de l'equador del campionat. Després de presentar candidatura, per joc i ambició, va començar una inèrcia irregular, que trontollava. Ja no eren ratxes victorioses, sinó que ara eren victòria a casa i derrota a domicili, victòria i derrota. I tot així va arribar a dependre d'ell mateix per aconseguir l'ascens matemàtic a 1a RFEF. Però va perdre tots els partits importants i contra els rivals que calia guanyar.
El final de tot això ja el sabem de memòria. Mala ratxa, mala inèrcia i joc confós per accedir a les eliminatòries com a cinquè, amb els pitjors pronòstics i condicions, contra els rivals més forts i, finalment, l'eliminació sense pal·liatius contar el Yeclano.