L'ICG Força Lleida, rere l'estela de l'històric Lleida Bàsquet i l'històric ascens a l'ACB del 2001

La trajectòria del ja desaparegut Lleida Bàsquet i la de l’actual Força Lleida comparteixen camins molt semblants. El club que va presidir Ferran Vidal durant els gairebé 15 anys que va estar actiu (la temporada 2009-2010 no va competir), primer com a Lleida Basquetbol, nom que recuperaria les últimes campanyes a LEB Or, i després com a Lleida Bàsquet en l’etapa ACB, ja transformat en SAD, va irrompre amb força a la segona categoria estatal, quedant-se a les portes de l’ascens en la primera temptativa –va caure en el cinquè partit del play-off a Alacant– i aconseguint l’ascens, que no entrava en els plans, en la segona, guanyant el quart duel de la sèrie semifinal a Manresa, llavors liderat per Andrés Nocioni.

El Força Lleida, per la seua part, que va nàixer l’estiu del 2012 de les cendres del Lleida Basquetbol, que un any abans havia reflotat Edu Torres, ha estat una muntanya russa durant les seues dotze temporades d’història, consumant en dos ocasions el descens, ambdós evitades als despatxos. L’última va ser abans de l’arribada de Gerard Encuentra a la banqueta, una aposta del ja llavors president Albert Aliaga que va canviar del tot el present i el futur del club, que es fa ja amb els grans de la categoria. Tres temporades seguides classificant-se per al play-off i dos a la Final Four, aconseguint 22 victòries les dos primeres campanyes i la barbaritat de 26 aquesta present, destrossant tots els rècords del club a la recerca de tornar a viure un somni.

Però si alguna cosa comparteixen aquella plantilla que va pujar el 2001 i l’actual és que eren i són un equip. Aquesta és la seua fortalesa, un grup unit, sense estrelles ni egos. Dos dels artífexs d’aquell ascens amb el Lleida Bàsquet, Manel Bosch i Jaume Comas, veuen moltes similituds entre els dos conjunts. “Llavors el referent era l’equip i ara passa el mateix”, apunta el de Torrefarrera, que destaca “el bon rotllo que teníem al vestidor, on no hi havia egos. Un dia un jugava menys, o perdia protagonisme, però tot això la gent ho sabia gestionar molt bé”, assenyala. 

Bosch, que va ser peça clau en el play-off davant del Manresa per la seua defensa sobre Nocioni, està convençut que el Força Lleida pot donar la campanada. “Aquests tios creuen que poden pujar, n’estan convençuts. No sé si pujaran perquè, evidentment, estem parlant de rivals que tenen molt més pressupost, com Estudiantes o San Pablo, però al final és un partit i tot pot passar. Tot està molt obert”, va reconèixer l’ara agent de jugadors, que recorda encara l’ascens a Manresa. “Recordo que vaig plorar d’emoció. Amb el temps et vas adonant del que vam aconseguir, va ser molt gran”, apunta.

Jaume Comas, per la seua part, també creu que l’equip que ell dirigia a la pista amb Albert Oliver s’assembla en certa manera a l’actual. “Tots estan jugant molt bé i moltes de les victòries són d’equip, corals. Majoritàriament tota la plantilla suma i això s’assembla una mica al que érem nosaltres”, assenyala el de Premià, que creu que San Pablo i Lleida, que es mesuren en semifinals, són els equips que arriben en millor forma a aquesta Final Four. “Són els dos que estan en el seu millor moment i que han resolt les seues eliminatòries amb un 3-0. El Burgos va passar per una davallada, però ara està com una moto, i el Lleida porta un percentatge de victòries inhumà. A un partit pot passar qualsevol cosa”, assenyala.

Sobre l’ascens que va viure el 2001, reconeix que “quan em pregunten quins són els moments més importants de la teua vida esportiva, està clar que l’ascens de vegades passa al davant d’algun altre títol, perquè va ser una experiència inoblidable. M’agradaria que pugés”.

El somni va durar quatre anys, amb moments memorables i un trist final

L’ascens del Lleida Bàsquet a la Lliga ACB va ser tan meteòric com ho va ser el seu descens. Després de recalar a la millor Lliga del món, un èxit que Lleida va viure amb tota l’esplendor, i construir un pavelló de més de 5.000 espectadors en temps rècord –es va inaugurar sense estar del tot acabat–, el Caprabo Lleida debutava a l’ACB davant de tot un Barça. 

Els èxits van continuar i l’equip va fer encara més gran la seua gesta al convertir-se en el primer equip en la història de l’ACB que es classificava per disputar el play-off pel títol en la seua primera temporada a la Lliga, honor que aconseguiria després de guanyar tot un Reial Madrid en l’última jornada. Aquesta classificació atorgaria, a més, el passaport per jugar a l’any següent a Europa. 

El conjunt dirigit per Edu Torres escrivia la temporada següent, la 2002-2023, una altra pàgina històrica al ser el primer equip lleidatà –setmanes després ho faria el Llista d’hoquei– a debutar en una competició europea, la ULEB Cup. 

El seu debut va ser, a més, en una pista mítica, la del Varese, un conjunt vingut a menys però que havia estat pentacampió d’Europa als 70. Va arribar fins als quarts de final i a la Lliga es va quedar a les portes d’entrar una altra vegada en el play-off, apallissant el Reial Madrid, al qual van deixar per primera vegada en la seua història fora d’Europa, si bé mesos després va poder esmenar el fracàs gràcies a una invitació. 

La temporada acabava, a més, amb dos males notícies: la retirada definitiva de Manel Bosch, que passava a ser el secretari tècnic, i la marxa de la seua estrella, Roger Grimau, al Barça, que va abonar els 600.000 euros de la clàusula de rescissió. La línia ascendent que estava tenint el Lleida Bàsquet va començar a torçar-se en el seu tercer projecte a la màxima categoria. 

El salt de qualitat que va fer el club amb fitxatges de renom i amb fitxes molt altes va ser el principi del declivi de l’equip que, abans de la primera volta, ja va veure la destitució d’Edu Torres (després de cinc campanyes), substituït per Asa Petrovic, que va salvar l’equip l’última jornada. Lleida s’acomiadaria de l’ACB en una temporada 2004-2005 nefasta, amb un altre relleu a la banqueta (Paco García per Petrovic), el segon en menys d’un any, i utilitzant fins a 21 jugadors al llarg de la competició. Al final va descendir a la LEB, on el club, ofegat pels deutes, va acabar desapareixent.