Grimau, Bordas, Comas... Així et vam explicar l’ascens del Lleida Bàsquet a l’ACB!

Ja som ACB!!! Així titulava el periodista de SEGRE Xavier Madrona la crònica de l’ascens del Caprabo Lleida del 10 de maig del 2001. Però aquell ascens no era en un play-off com els que hem viscut els darrers anys, amb semifinal i final a partit únic i en una seu única, sinó que llavors el play-off era com els que coneixem de la lliga regular de la mateixa ACB. Amb quarts de final, semifinals i final on els equips competeixen per ser el millor a cinc partits.

Llavors, el Caprabo Lleida va jugar a quarts contra el Cajasur, que va guanyar per un global de 3-0. Per la seva banda, el Manresa va guanyar 3-1 al Huelva. Manresa i Caprabo Lleida van jugar una semifinal amb regust a gran final. Per una banda, per poder accedir a la gran final de la lliga LEB, i per altra banda perquè el guanyador d’aquella semifinal aconseguia l’ascens directe a la lliga ACB. I el Caprabo va anar per la via ràpida, guanyant els manresans per un global de 3-1, amb un darrer partit en un Nou Congost ple a vessar amb 5.000 ànimes -400 de les quals lleidatanes-, que va acabar 75 a 77 per als lleidatans. Victòria, accés a la final i ascens a l’ACB. I eufòria.

El Lleida d’Edu Torres a la banqueta i Ferran Vidal a la presidència va saltar al camp amb un quintet ja històric. Roger Grimau, Modderman, Bosch, Oliver i Cuthrell. I també van jugar Comas, Alzamora, Mario García i Capdevila. I mentrestant, a Lleida més de 2.000 persones veien el partit al pavelló Onze de Setembre en una pantalla gegant que havia muntat SEGRE. 

Però encara hi hauria més celebració. El Caprabo Lleida, després de superar el Manresa arribava a una final que jugaria contra el Granada. I que la guanyaria. Títol de campionat de la LEB, però el premi gros ja s'havia aconseguit, a semifinals i contra el Manresa. 

La crònica de Xavi Madrona

L’ACB ja és aquí. El Caprabo Lleida va aconseguir ahir a la nit, en una pista tan emblemàtica com la de Manresa, elevar el bàsquet lleidatà a les més altes cotes de la seua història. S’ha tardat dècades a aconseguir-ho, però només ha fet falta un projecte ambiciós i coherent, iniciat fa quatre anys a la Lliga EBA, amb el recordat equip de l’Oli Baró de Maials, per dignificar un esport que a Lleida sempre ha viscut a l’ombra del futbol. Ara s’han intercanviat els papers. El Lleida és a Segona divisió B i el Lleida Basquetbol, a l’ACB.

La gesta històrica es va forjar en un partit dramàtic al Nou Congost de Manresa, on els lleidatans, amb el suport dels prop de quatre-cents seguidors que no es van voler perdre aquest moment històric, van repetir la gesta de dimarts. Els lleidatans, malgrat tindre el factor pista a favor, no van esperar al cinquè partit i van decidir l’ascens en una pista mítica del bàsquet català. A Lleida, centenars de lleidatans que van abarrotar el pavelló Onze de Setembre van vibrar amb la mateixa intensitat seguint les imatges del partit a través de la pantalla gegantina instal·lada per SEGRE.

Al final del partit, llàgrimes entre l’afició i entre els mateixos jugadors, que es van fondre en múltiples abraçades amb els fidels seguidors a la pista, per celebrar aquest moment històric. Nascut del si del col·legi Maristes, el club Lleida Basquetbol ha arribat a aquest èxit històric després de caminar amb pas ferm i ambiciós des que Ferran Vidal va prendre les regnes de l’entitat.

Aquest jove agent d’assegurances es va proposar primer entrar a l’acabada de crear Lliga EBA, una espècie de Segona B del bàsquet en aquell moment, en una decisió en què va comptar amb el suport de molt pocs. Vidal va decidir llavors crear el seu propi club i desvincular-se de Maristes. Allí naixia el Lleida Basquetbol. Dos anys a la categoria amb el mateix patrocinador, Oli Baró de Maials, i un tècnic jove i treballador com Pere Romero van servir per afermar les bases del que seria després el boom de l’esport de la cistella a la ciutat.

Però l’impuls definitiu arribaria fa dos anys amb la inscripció a la Lliga LEB, avantsala de la màxima categoria. Amb molta il·lusió en la directiva i un patrocinador potent com Caprabo es va confiar l’equip a Edu Torres, un experimentat tècnic que havia triomfat a l’Andorra. A part de l’extraordinària tasca esportiva, el gran mèrit de Torres és que ha sabut fer un equip molt competitiu amb jugadors catalans. Ara, falta un pavelló i diversos centenars de milions, però amb la il·lusió i ambició d’aquest club res és impossible. 

L’ascens va arribar als minuts finals

“Sí, sí, sí, l’ACB ja és aquí”, cridaven enardits els quatre-cents seguidors lleidatans que van acompanyar el Caprabo ahir a la nit cap a la glòria. El Nou Congost de Manresa, una pista emblemàtica que no fa gaire va veure guanyar una Lliga i una Copa el mateix any, va haver de rendir-se ahir a l’evidència: el Caprabo Lleida, el fill rebel, li va robar l’ascens a la màxima categoria del bàsquet espanyol.

Si algú dubtava que el tercer partit (el de dimarts passat) era l’enfrontament clau de l’eliminatòria, ahir va quedar patent que era així. El Caprabo va sortir a la pista amb el mateix punt de tensió que el Manresa, però sense aquesta pressió que com es va veure després va resultar fatal per als locals.

El Caprabo va anar sempre a remolc del rival, amb diferències no gaire àmplies. Però a l’hora de la veritat un triple de Modderman va desarmar els manresans. Faltaven cinc minuts per al final del partit i era la primera vegada que els lleidatans s’avançaven en el marcador, diferència que ja no van abandonar fins al final. El Manresa va començar el partit amb ràbia. Només li valia guanyar per forçar un cinquè partit, davant d’un Caprabo Lleida que des del començament es va posar al darrere en el marcador.

Però l’equip d’Edu Torres, molt concentrat en tot moment, no va deixar que el rival se li anés. El màxim avantatge al primer quart va ser de sis punts. Així, es va arribar al final amb un mínim 17-16 per als del Bages. Els locals van tornar a obrir sis punts de diferència (22-16) i van disposar del màxim avantatge després d’un triple de Burgos, que va posar el 35-27 en l’electrònic. Fins aquell moment, el Caprabo no existia al perímetre. Zero triples de set intents ho diu tot.

Però Oliver, a falta d’1.08 per al descans, va aconseguir el primer, que va deixar un momentani 37-32. No obstant, el Manresa, a través de Ruf, va aconseguir el màxim avantatge del partit a cinc segons del descans, 41-32. El tercer quart va començar amb millor cara per als lleidatans. Un triple de Jaume Comas, el segon de l’equip, va deixar el marcador en 41-35, però els locals van aguantar gràcies a Singla i Braggs, que van aconseguir mantenir les diferències. Però els locals van començar a defallir i un parcial de 0-8 va fer que el Caprabo, per enèsima vegada, es col·loqués a un punt (51-50). No obstant, una vegada més, no van aconseguir capgirar el marcador i els manresans van tornar a anar-se’n fins que un triple de Roger Grimau, el tercer de l’equip, va deixar el partit en 57-54.

El matx va arribar a l’últim quart en el moment més emocionant. I llavors el Caprabo va demostrar que té millor equip. Les coses es van començar a posar bé per als lleidatans. A Braggs li va caure la quarta personal i Montas, a falta de 7.28 per al final, va deixar la pista per cinc personals i amb el marcador en 61-55 per al Manresa. Edu Torres va demanar un temps mort que va acabar d’aclarir les idees a l’equip. Cuthrell va fer el 61-57 i després de recuperar de nou la pilota els lleidatans, Bosch va fer un triple que va posar el 61-60.

El Manresa estava tocat. I el Caprabo va saber enfonsar-lo. Una nova recuperació de pilota va servir perquè Modderman firmés un altre triple i amb el 61-63, a falta de cinc minuts per al final, els lleidatans es van avançar. Els nervis van matar el Manresa, que ja no va poder tornar a recuperar l’avantatge i va acabar cedint per 75-77.

Manresa plorava i Lleida esclatava de joia. L’ACB somiada durant quatre anys per fi ha arribat. Manresa, un dels bressols del bàsquet català, ha sigut el brillant punt final a una trajectòria que aquest jove club ha convertit en meteòrica, ja que ha arribat al punt més alt en només quatre temporades