Ferran Julià, el nadador cerverí que competirà en els Jocs Olímpics de París: “Ha valgut la pena tot el sacrifici”

Què suposa estar en uns Jocs Olímpics?

És fer realitat el meu somni de quan vaig començar amb 8 anys al Club Natació Cervera.

Què recorda d’aquells inicis?

Recordo que per entrenar m’havia d’aixecar a les 4.50 del matí i la mare em portava a la piscina. Fent la vista enrere, reconec que va ser molt sacrificat per a ella, però ara estic segur que està més que contenta d’haver-se aixecat tots aquells matins.

En els començaments, quan arrasava als Campionats d’Espanya d’edats, ja tenia al cap estar en uns Jocs Olímpics?

En aquell moment l’objectiu no era estar en uns Jocs perquè era una cosa molt llunyana, era un somni, com el que té qualsevol nen que juga al futbol d’estar alguna vegada al Barça, però està clar que no era un objectiu realista. Llavors ho veia impossible d’aconseguir, però la il·lusió sempre estava allà i a poc a poc, a mesura que m’anava fent més gran, millorant les marques i els resultats, aquest any ha estat el primer en què s’havia convertit en un objectiu tangible i clar que es podia fer realitat.

És comparable estar en uns Jocs amb jugar al Barça?

Estar en uns Jocs no és com estar al Barça, estar en uns Jocs seria com jugar un Mundial, o fins i tot més, perquè és la competició més gran que hi ha en el món de l’esport. Tot esportista aspira a estar en uns Jocs.

Els últims tres anys han estat complicats, no acabaven de sortir els resultats. Aconseguir la plaça olímpica li ha vingut per sorpresa?

No puc dir que hagi estat una sorpresa aconseguir la plaça olímpica perquè ho tenia al cap, encara que tenia clar que no seria gens fàcil, però en cap moment en vaig dubtar i vaig anar a totes.

Va saber que estava seleccionat més tard del que estava previst, devien ser moments de molts nervis.

Sí, va ser una mica estrany perquè vaig nadar un dimecres i fins divendres no em van confirmar que anava als Jocs. Van ser dos dies de molta incertesa i de molts nervis, però al final es van traduir en alegria quan m’ho van comunicar. En aquell moment vaig anar a buscar Joan Lluís Mas, que havia estat el meu primer entrenador, per donar-li la notícia. Ens vam emocionar junts.

Què ha significat per a vostè Joan Lluís Mas?

És la persona que em va ensenyar a nadar, sense ell no estaria ara als Jocs, ha estat el meu pare esportiu.

Quin objectiu es marca amb el relleu 4x200?

Entrar a la final. Som un equip molt jove, amb molta il·lusió, i l’objectiu és nadar amb els set millors equips del món i després que passi el que hagi de passar. És factible, encara que no és gens fàcil, necessitem que tots fem una bona carrera i millorem les nostres marques.

La natació és un dels esports més sacrificats que hi ha, no només per a l’esportista sinó també per a la família. Ha valgut la pena tot el sacrifici per estar en uns Jocs?

Sense cap dubte. En el moment que em van comunicar que anava a París vaig recordar moltes coses i tots els obstacles i problemes que hi ha hagut aquests anys, moments en què he estat al pou i he pogut sortir. I penses que sí, que ha valgut la pena superar-ho tot i tenir la paciència suficient, de no defallir i no deixar que la il·lusió desaparegués mai.

En algun moment de dificultat que comenta va arribar a pensar a llançar la tovallola?

La meua carrera com a esportista no diria que ha estat estranya, però sí una mica curiosa. Vaig començar a despuntar molt jove, guanyant totes les proves de crol del Campionat d’Espanya de base, però després d’un problema respiratori que em van detectar vaig estar un any sense gaires bons resultats. Vaig tornar a treure el cap en la meua primera competició internacional infantil, però un any després una malaltia degenerativa a l’esquena em va condicionar molt i durant una temporada no vaig poder tenir una continuïtat en els entrenaments. Després, en el meu segon any júnior, vaig tornar a tenir bons resultats, sent finalista a l’Europeu, tant de piscina com d’aigües obertes, i participant en els Jocs de la Joventut de Buenos Aires. Però Just abans de començar al CN Sabadell, el 2021, i després de deixar el CAR de Sant Cugat després de sis anys, em trobava en un punt en el qual estava molt cremat. Allà sí que em vaig arribar a plantejar deixar de nadar, però aquell estiu vaig fer un reset, me’n vaig anar de vacances a Costa Rica i vaig tornar amb les piles carregades.

Què va canviar en la seua mentalitat per voler continuar nadant?

Van ser tres setmanes en què em vaig evadir de tot el que està relacionat amb la natació, i el fet de deixar el CAR i començar al CN Sabadell també va influir perquè reprengués l’activitat amb moltes més ganes. Durant aquests tres últims anys ja no m’he tornat a plantejar deixar la natació, i ara menys.

Amb tot el que ha passat, aconseguir finalment la plaça olímpica deu haver estat molt més gratificant.

Sí, sens dubte, perquè no ha estat un camí gens fàcil, però tot l’esforç i el sacrifici han valgut la pena.

És la primera vegada que van tres nadadors lleidatans a uns Jocs Olímpics. A Barcelona’92 van ser dos, Itziar Esparza i Sergi Roure. Això confirma que la natació de Lleida torna a tenir bona salut.

Els tres vam començar a despuntar molt joves i que els tres hàgim pogut arribar als Jocs en una província sense gaire tradició en natació és una fita històrica.

Històricament els millors nadadors sempre han acabat marxant de Lleida. És una cosa inevitable?

A Lleida només hi ha una piscina de 50 metres, la del CN Lleida, que crec que només se’n pot disposar a l’estiu, i per tant és complicat entrenar en una piscina de 25. És un problema d’instal·lacions, no de tècnics.