“Sense sacrificis no estaria a París”

Com se sent a les portes de participar en els Jocs Olímpics de París?

A pocs dies de disputar els meus primers Jocs Olímpics, em sento una mica nerviosa, però alhora amb moltes ganes de competir. Són uns nervis que tant de bo comenci ja la competició. Tinc moltes ganes de nadar.

Què va sentir quan va aconseguir la classificació a Palma de Mallorca?

Va ser el segon dia del Campionat d’Espanya i em vaig sentir en un primer moment molt alleujada, dient sí, ho he pogut aconseguir. Encara que al principi no era conscient del tot del que representava. Anava amb una cara d’incrèdula tota l’estona, somrient però incrèdula, fins que vaig arribar el físio i em va dir, què tal?, tot bé? I jo, sí, sí, tot bé.. Però em va dir és que tens una cara com si no t’ho creguessis i ja en aquell moment em vaig adonar del que significava. Els meus entrenadors em van dir ara tens una cosa que ja ningú mai et pot treure, ara ets olímpica, i endavant. Algunes vegades encara em costa creure-ho però ara que s’atansa el dia de competir m’adono que estic a punt de complir un somni i això és una cosa increïble.

Entén ara la frase ja clàssica “és un somni complert”?

Sí. Realment crec que quan nadi, i espero que surti el millor resultat tant de forma individual com en el relleu, serà totalment cert. Per a mi anar a uns Jocs és com el somni de tot esportista d’alt rendiment. Ja no he de pensar tant de bo arribi, ja ho tinc i és una cosa increïble i alhora com a surrealista.

Considera que tots els seus esforços i sacrificis han valgut la pena?

Sí, crec que ha estat un camí complicat. Han estat molts esforços i sacrificis però jo crec que ha valgut la pena totalment. Cada moment que estic vivint ara, des del moment de les presentacions, des que t’arriba l’equipació.. Veus que sí, que tot això ha valgut la pena i he d’estar agraïda amb tot el que hem fet.

Amb quin objectiu va a París? Amb quin resultat estaria satisfeta?

L’objectiu és ser el màxim d’ambiciosos. Ara ja estem aquí i seria entrar a la final olímpica, la qual cosa és un objectiu molt ambiciós i complicat, encara que no és una cosa que sigui totalment impossible, crec. Després del que hem treballat i el que s’ha millorat aquest últim any en el 4x200 lliure, crec que les quatre hem fet un pas endavant i hem de ser ambicioses. Crec que estem molt preparades. I si no, bé, nadar les quatre per sota de les nostres millors marques i veure a quina posició ens porta això, seria donar el màxim. I esclar, disfrutar la competició en si mateixa.

Què estudia?

Estudio Finances i Comptabilitat a la UNIR, que és la Universitat Internacional de la Rioja, i ho faig tot a distància.. assisteixo a les classes online, treballo online i a l’hora de fer exàmens depèn de com em vagi millor, de vegades online o de vegades presencial.

Com s’organitza per poder compaginar la vida d’una esportista d’elit amb una noia de la seua edat?

Bé, això de compaginar la vida d’esportista amb una persona de 21 anys que és el que soc jo, potser quan era més jove sí que era més complicat. No era conscient del que volia fer i hi havia vegades que preferia anar amb els meus amics i en canvi havia d’entrenar, anar de concentració, de competició.. però ara que m’he fet més gran m’he adonat que, si vull res, he de saber què sacrificar, què és el que més em pesa, sortir avui de festa o si això em comporta potser no arribar on soc avui, que és estar a punt de nadar en uns Jocs Olímpics. Crec que he après a conèixer el valor de cada cosa i jo crec que com més gran et fas, més te n’adones, madures i veus que potser tot això, si no hagués fet sacrificis, ara no estaria aquí o al revés.. Però a dia d’avui estic contenta de les decisions que he pres.

De tot el que has de renunciar, què és el que li ha resultat més difícil?

El més difícil de renunciar ha estat potser el temps que no he pogut estar amb els amics, amb la família.. Potser no he viscut coses que gent de la meua edat ha viscut, però si em paro a pensar-ho tampoc gaire gent té el privilegi o la sort d’estar fent una cosa que li agrada i que la porta molt lluny. Si tens una oportunitat, l’has d’aprofitar. Crec que al final tot val la pena. I també tinc companys i amics que he creat dins del meu grup d’entrenament que si no hagués estat aquí no ens hauríem conegut i el vincle que tenim entre nosaltres també és important.

Per què va començar a fer natació? Tenia antecedents a la família?

Vaig començar a nadar quan tenia dos o tres anys perquè em vaig apuntar als cursets del Club Natació Lleida per aprendre a nadar, el més bàsic, però se’m va veure que des de petita tenia molta fluïdesa i una cosa em va portar a d’altres, fins on estic ara. Però no, a la meua família ningú ha sigut nadador.

Quina importància té la família en un esport tan sacrificat com el seu?

La família és molt important per a mi, ja que al final jo pràcticament mai soc a casa, ja que visc a la residència del Centre d’Alt Rendiment (CAR) de Sant Cugat, passo pràcticament tot el mes allà i sí que baixo alguns caps de setmana, els que puc, que és quan no tinc competicions, ni concentracions, ni exàmens. Però, bé, sé que per a ells és dur perquè de vegades han d’aguantar una persona que potser avui no estic de bon humor perquè el meu entrenament ha anat malament.. Sé que per a ells també deu ser complicat. Tampoc he pogut estar en situacions de quan fan algun dinar familiar o alguna celebració i han d’explicar que la Paula no pot venir perquè està de concentració en altura o el que sigui.. Sí, m’he perdut moltes coses, però al final és el que té, el que parlàvem dels sacrificis per practicar el teu esport per arribar al més lluny possible.

Li hauria agradat compartir l’experiència dels seus primers Jocs amb una llegenda com Mireia Belmonte, ja que ella no s’ha pogut classificar?

Sí, òbviament m’hauria agradat molt compartir uns Jocs Olímpics amb Mireia Belmonte, perquè a banda de ser un referent en aquest esport també és la meua amiga. He estat durant quatre anys entrenant amb ella al CAR de Sant Cugat i sé per tot el que ha passat i, a més, perquè és una persona molt important. Però encara que no hagi pogut arribar a aquests Jocs Olímpics, jo m’emporto tot el que he après d’ella i com és ella com a persona que he pogut conèixer durant aquests últims quatre anys.