Saúl Craviotto afrontarà a París els seus cinquens Jocs Olímpics: “No m'obsessiona superar David Cal”

Seran els seus cinquens Jocs, ha guanyat cinc medalles olímpiques i no ha de demostrar res a hores d’ara. S’afronta de forma molt diferent aquesta cita de París comparant-la amb la primera vegada?

Bé, el que és preparació física i altres és bastant similar tot i que, lògicament, amb el pas del temps hi ha hagut variacions. Hem anat aprenent nous mètodes i nous sistemes de treball, però bé, bàsicament estàs quatre anys preparant-te per a aquestes proves que duren segons, en aquest cas la d’aquest any minut i escaig, doncs pot ser, però no gaire. A nivell psicològic, doncs sí que s’aprèn amb el pas dels anys. L’experiència és un grau i els primers Jocs de Pequín del 2008, en els quals tenia 23 anys, els vaig afrontar d’alguna manera amb aquests nervis inicials, aquesta emoció i la il·lusió que et dona viure una primera experiència. Però evidentment quan portes cinc Jocs ja se sap el que t’espera allà. Potser no tinc aquesta emoció tan gran, però els Jocs Olímpics són màgics, és la prova per excel·lència a nivell esportiu mundial i és una cosa meravellosa i, evidentment que estic nerviós, estic tens però crec que és una cosa molt bonica.

Com ha anat tot el procés de preparació? Ha estat diferent del d’altres cicles olímpics?

La veritat és que ha estat un procés molt bo, diria que òptim. És veritat que ha estat un cicle olímpic més curt a causa de la pandèmia, de només tres anys des de Tòquio, i el cert és que ens estem entrenant molt bé. Els quatre tripulants som els mateixos de Tòquio, o sigui que ja ens coneixem, ja som gairebé com germans i aquesta vegada consistia a polir detalls. Fa tres anys que llimem petits detalls, millorant una miqueta aquí una miqueta allà, optimitzant la sortida.. Al final la preparació ha estat molt bona perquè hi ha hagut un feeling increïble al grup i això també ajuda perquè el camí sigui, a més, més bonic. Tinc la sort de tenir una relació magnífica amb els companys i amb l’entrenador. Pel que fa a la preparació, ha estat d’alguna manera diferent d’altres cicles, ja que vas variant coses, vas coneixent-te millor a tu mateix i saps el que et ve bé i el que et ve malament. Amb el pas dels anys vas evolucionant, ja no soc el mateix Saúl amb 39 anys que amb 23, que aguantava més sèries en el pla físic, que ara que he de posar més èmfasi en el descans.

Pot desempatar amb David Cal i ser l’esportista espanyol amb més medalles olímpiques. Sent pressió per això?

Doncs la veritat que no penso en això. No és una cosa que m’obsessioni el tema de superar David Cal. Com em deia a la primera pregunta, ja no he de demostrar res a hores d’ara i la veritat és que no tinc aquesta sensació d’haver de demostrar res, ni superar límits, ni rècords, ni medalles. Diguem que vaig fent la meua carrera. Cada esportista ha fet la seua amb les seues circumstàncies i amb les seues situacions i, si aconsegueixo una altra medalla, doncs genial, però no sento la pressió de superar ningú, o sigui, jo crec que si no aconseguís medalla i em quedés amb les cinc que tinc, doncs ja puc estar més que satisfet.

Al carrer hi haurà gent que el conegui més per les seues habilitats culinàries, després de ser el guanyador d’una edició del concurs televisiu ‘MasterChef Celebrity’, que pels èxits esportius. Com aconsegueix portar la fama i que no l’afecti?

La fama jo crec que és més una percepció que la gent té de mi que el que realment soc. Considero que no he canviat o almenys ho intento. Crec que tinc els peus a terra i clar que noto que la gent em mira, m’observa com algú conegut, però jo en realitat soc el mateix de sempre, un tipus ben normal. El pare de tres nenes que porto a l’escola. Vaig al supermercat, a entrenar-me, o sigui una vida bastant normal. El més important és saber d’on vens, tenir els peus a terra, ser una persona normal i corrent i ja està. Ah, i saber que la fama que pugui tenir és només una moda.

Em parlava de les seues filles. Com es compagina la tasca de pare amb la d’esportista olímpic?

És veritat que la meua rutina és diferent a la de diguem un treballador que va a la feina de dilluns a divendres, que té un horari i després arriba a casa. Un esportista ho és les 24 hores els 7 dies a la setmana. He d’estar constantment cuidant la faceta del descans i quan arribo a casa tinc tres nenes de 9, de 6 i d’un anyet i mig que donen guerra i volen jugar amb el pare com qualsevol altra nena. Tot el que pugui entre cometes cansar ser pare de tres filles petites sent esportista olímpic, la veritat és que compensa. Són la meua alegria i el meu motor.

L’acompanyaran a París?

Les dos més grans, la Valentina i l’Alejandra. La petita es quedarà amb uns cunyats meus a Astúries. Vindrà molta gent de Lleida a veure’m, els meus pares, les meues germanes, els nebots.. A Tòquio no van poder-hi anar però aquests són aquí a prop i segur que m’animaran i em donaran suport. Per a les meues filles serà una cosa inoblidable i per a mi també.

Què li passa pel cap quan pensa en tots els èxits que ha aconseguit? I quina reflexió faria com a esportista i com a persona per a aquests nens/as que comencen en l’esport?

Estic orgullós de tot el que he aconseguit, però encara que la gent només veu una carrera exitosa, que ho és, també hi ha hagut molts fracassos i ha estat gràcies a això i a l’afany de superació que he pogut assolir tot l’èxit que tinc. També em sento orgullós de tota la gent que m’ha ajudat a aconseguir-ho. No són èxits només meus. I als nens que comencen en l’esport els diria que han de fer activitat física i provar molts esports. Jo vaig començar jugant a futbol, després vaig fer karate i piragüisme i, al final, vaig elegir el que més m’agradava i més em divertia. Els diria que s’amarin de valors com la companyonia, la constància, l’afany de superació, que sàpiguen que és important tenir objectius i marcar-se metes, però sempre amb prou humilitat per deixar-se ajudar i crear una estratègia, una planificació.. I, sobretot, treballar, treballar i treballar, així és com s’aconsegueixen les coses en l’esport, en els estudis i en qualsevol faceta de la vida. I ser bona persona. Això és el més important en la vida.

Viu des de fa anys lluny de la seua ciutat per la seua feina, però sempre la té present. Què significa Lleida i la seua gent per a vostè?

Són les meues arrels. Soc de Lleida i ho dic allà on vaig amb orgull i amb el cap ben alt. Són els meus records d’infància. Visc a Astúries, però he traslladat costums d’allà aquí com menjar caragols i calçots o el pa amb tomata (riu). I de la seua gent només puc dir que és meravellosa, me l’estimo i sempre que puc m’escapo cap allà.