Emma Carrasco: “Vaig a París sense res a perdre”

El 2021 ja va ser convocada amb l’absoluta i, per exemple, el seu pare Jordi, que va ser olímpic a Sydney 2000, no va aconseguir ser a la selecció absoluta fins que en tenia 18. I vostè amb 18 ja és olímpica.

Al principi encara no era gaire conscient que m’havia classificat per als Jocs, però ara que ja els tinc aquí mateix ho tinc més assumit.

Com dèiem, el seu pare va ser olímpic i el seu avi matern, Jordi Cadens, va estar a punt de ser-ho en els de Mont-real el 1976 i va ser director tècnic de la Federació Espanyola de Natació durant molts anys. Quin orgull deuen sentir al veure que segueix la tradició familiar.

Sí, al venir de família jo crec que estava predestinada a ser nadadora (riu). Crec que a tots de la meua família els va caure alguna llagrimeta quan em vaig classificar. Al final tota la família vindrà a París a veure’m i estic molt contenta.

Cal destacar, a més, que s’ha classificat per a dos proves, els 200 i els 400 estils. Amb quin objectiu va a París?Sí, molt contenta i orgullosa. Com que és la meua primera experiència olímpica i soc encara molt jove vaig amb l’ànim que no tinc res a perdre. Tinc encara molt marge de millora, així que vull aprendre de viure aquesta experiència. Quan s’aconsegueix l’èxit com una classificació olímpica la gent s’oblida que darrere hi ha moltes hores de treball i molt sacrifici.

Sí que és veritat que de vegades surten imprevistos que no pots controlar i que s’han d’afrontar i has d’adaptar-te si vols aconseguir els teus objectius. Per exemple, just després de la covid, vaig decidir fer el salt en la meua carrera, vaig començar quart d’ESO i em vaig dir: crec que ara és el moment d’entrenar una mica més per poder optar a anar a competicions internacionals i millorar a nivell de rendiment. I clar, va ser una mica dur els primers moments al CAR de Sant Cugat perquè anàvem amb mascaretes i em va tocar dormir sola. Els primers mesos van ser complicats però després ja em trobava com a casa.

Parlant de moments durs, aquest any ho ha estat especialment per la malaltia que va patir poc abans d’haver de jugar-se la classificació olímpica.

Bé, la gran majoria dels mesos tot va anar superbé i vaig estar entrenant molt bé, però és veritat que quan quedava un mes per a l’Open de Mallorca [on es jugava el bitllet olímpic] em vaig posar malalta estant en una concentració en altura. Vaig agafar una pneumònia, es van complicar les coses i vaig haver de parar uns deu dies, després vaig patir una pielonefritis (infecció urinària) i vaig haver de parar una setmana més.

I en aquells moments, després de treballar dur durant tota la temporada, què li va passar pel cap?

El primer que vaig pensar quan estava a l’hospital és que se’m va ensorrar el món perquè són coses que no pots controlar. A veure, tenia fe que tot acabaria superbé però clar, dubtes de si arribaràs a temps després d’haver treballat tan bé durant tota la temporada. Veia que tenia l’objectiu olímpic pràcticament fet i sabia que ho podia aconseguir, però en aquells moments a l’hospital, clar, em van fer dubtar perquè no sabia quant temps hauria d’estar aturada. Però he de dir que els metges van treballar de forma espectacular, em van fer un plàning especial buscant la millor opció per arribar en les millors condicions físiques possibles a l’Open i això en molt poc temps.

Són moments que, buscant el costat positiu, fan madurar una persona sent tan jove. L’ha fet més dura a nivell psicològic?

Sí, són coses que et passen a la vida que et fan créixer personalment i et fan més fort. I si al final aconsegueixes una classificació olímpica després de tot el que ha passat la satisfacció és molt més gran i et fa una confiança que dius, ostres, si ho he pogut aconseguir passant per totes aquestes circumstàncies, quan tot vagi bé rendiré encara més.

I després hi ha les concentracions. Fins a quin punt s’estranya la família?

Sempre que vaig a concentracions, de vegades llargues de fins a tres setmanes, el sentiment d’enyorança és més intens i lògicament sempre agrada tenir a prop la família, els amics, la parella.. Sí que s’estranyen, és clar.

Tenint l’inici dels Jocs aquí mateix, com és la planificació respecte a la resta de la temporada pel que fa a entrenaments?

Doncs no es fa res diferent del fet fins ara. Al final, ens diuen que els Jocs Olímpics és una competició d’estímuls molt més grans perquè és complir un somni, però alhora no deixa de ser una competició més. Ara estem abaixant el volum de metres en els entrenaments. També fem més descans, malgrat que mantenim la intensitat en algunes coses i sí que a nivell psicològic s’ha d’estar ben preparat. Cal afrontar els Jocs amb ganes i amb il·lusió, però hem de mantenir les emocions estables per arribar a competir en les millors condicions. Tenim, a més, la psicòloga de la selecció a la qual podem recórrer.

Està estudiant precisament psicologia. Pot compaginar bé els estudis amb la natació?

Sí, ho faig online i em permet compaginar estudis amb entrenaments i vida social.

Aquesta temporada ja no ha tingut la seua entrenadora Lourdes Becerra al costat, ja que està entrenant amb el britànic Ben Titley (Head coach RFEN del Centre Nacional d’Entrenament de Sant Cugat). Què ha canviat en el dia a dia d’Emma Carrasco?

M’ha permès ser més independent, més autònoma. És un grup diferent, més enfocat en la qualitat, en velocitat i en explosivitat i no tant en el treball aeròbic.