Berta Segura: “Una final olímpica ja és un somni”

A pocs dies de començar els Jocs quina sensació té?

Vaig tornar dilluns de la concentració al Centre d’Alt Rendiment (CAR) de Sant Cugat. Vam estar-hi una setmana entrenant-nos juntes i tenia moltes ganes d’anar-hi perquè no és el mateix entrenar-me a Lleida sola que allà amb tot l’equip i les sensacions són molt bones. He vist que les meues companyes i jo estem totes molt bé pel que fa a estat de forma, i tenim moltes ganes de donar-ho tot i somiar en una final olímpica.

Entén ara la frase clàssica que anar als Jocs és un somni fet realitat? La comparteix?

Sí, la comparteixo. És veritat que fins ara no era conscient del que havíem aconseguit però a pocs dies d’anar-me’n a París cada vegada veig que el somni és més real i tinc moltes ganes d’arribar a la Vila Olímpica i estar amb totes les meues companyes.

Va començar a competir fa relativament pocs anys. Com se sent havent aconseguit la classificació per uns Jocs?

Aquest any ha estat de tot o res. Ens vam jugar la classificació a les Bahames i allà vam dir que era el moment perquè igual no tornava a passar aquesta oportunitat. Ho vam donar tot, el 100% les quatre i vam aconseguir la classificació i a partir d’allà, que va ser el 5 de maig, ha estat tot un somni.

S’ha hagut d’esforçar més per arribar fins aquí?

Jo crec que més potser no és la paraula, però crec que millor sí. He estat més disciplinada, més responsable, més constant i això ha fet que al final surtin els resultats. Però jo crec que tampoc no m’he entrenat més que en els anys anteriors.

Quin seria l’objectiu.. la final, una medalla?

La medalla és totalment impossible, crec. Però sí que pel que ens han motivat aquesta setmana passada els entrenadors és que podem lluitar per una final i ser finalistes olímpiques seria més que un somni.

Li hauria agradat competir a nivell individual també, no només per equips?

Sí, però mai m’ho he plantejat com un objectiu, almenys fins ara. Sí que d’aquí a uns anys és una cosa que vull intentar aconseguir, però a París no és el que buscava. Així que soc molt feliç d’anar amb l’equip.

Estudia psicologia.. fins a quin punt l’ha ajudat això en la seua carrera?

Vaig començar a estudiar psicologia bastant perduda, la veritat. No m’acabava d’agradar al principi, però aquest any sí que, a través de diferents classes i pràctiques, m’ha ajudat també a obrir més la ment, a relaxar-me, tranquil·litzar-me i a enfocar més els meus objectius i això també m’ha ajudat en l’àmbit esportiu.

Li ha resultat complicat compaginar els estudis amb el que suposa un entrenament d’una esportista d’elit?

Amb organització, i això m’ho han inculcat molt des que soc petita, que si m’organitzo i busco bé el temps per fer cada cosa, es pot arribar a tot. Així que amb una bona base jo crec que no costa gaire.

Quin sacrifici li ha resultat més dur?

Doncs sobretot a nivell climàtic. Estar aquí a Lleida a l’hivern i anar-ne a entrenar cada dia, òbviament no és un plat de bon gust. I després deixar de fer plans amb amigues, amb família, perquè has d’anar a competir o t’has d’anar a entrenar, o que no podràs anar a l’aniversari de la teua millor amiga.. però al final saps que és l’altra cara de la moneda i que si desitges aconseguir els teus objectius, és el preu que has de pagar.

Quina importància té la família en una activitat tan exigent?

Per a mi la família és clau. Tenir un entorn com el que tinc em fa sentir molt afortunada. Sé que sense ells, sense el meu entrenador, amics, no ho podria aconseguir. I com sempre diuen, la felicitat compartida és molt millor que la individual, i sincerament, cada vegada que guanyo alguna cosa o aconsegueixo un objectiu, miro els meus pares, la meua germana, el meu entrenador i veig que en aquells moments val la pena.

Llavors això compensa els sacrificis que fa..

Sí, quan arribes aquí, que per a mi ja és el cim, els sacrificis ja no els tens ni en compte. Potser un dia concret entrenar-me és el pitjor sacrifici del món, però quan aconsegueixes l’objectiu ja no ets ni conscient de tot el que has hagut de passar per arribar fins aquí.

Com és una setmana prèvia als Jocs?

Sí, la passada ha estat una setmana bastant exigent, perquè vam fer tests específics, van mirar com estem, si en el millor estat de forma.. però entre totes ens ajudem i ens motivem per obtenir el millor resultat i ha estat una setmana que hem gaudit molt. Ha estat la millor concentració de tot l’any i anem sense pressió, amb ganes que arribi París i donar el 100%.

Com arriba físicament als Jocs?

Arribo molt bé i amb l’Iván (Espílez) hem dit que no esperàvem arribar tan bé després de la temporada que hem tingut, perquè hem hagut d’estar en forma des del maig fins ara.Vostè és molt jove.. es veu en més Jocs Olímpics?Espero que aquesta sigui la primera de moltes o almenys d’una altra més. I òbviament lluitaré per tornar d’aquí a quatre anys.

Com creu que la pot ajudar en la seua carrera esportiva i fins i tot en la vida personal, haver competit en uns Jocs? En una entrevista anterior em va dir que no volia dedicar-se a la psicologia esportiva..

Ja.. (riu). Cada vegada ho veig més possible i de fet l’any que ve just tinc una assignatura, per primera vegada, que es diu Psicologia Esportiva i l’he agafat. I això que no la volia triar. Crec que els Jocs són un bon moment per ampliar la meua carrera esportiva i acadèmica i obrir horitzons nous.Ha notat més popularitat i reconeixement des que estan classificades als Jocs?Crec que el nostre equip de 4x400 som un grup que crida l’atenció. Sí que després de classificar-nos a les Bahames se n’ha parlat més. Pel que fa a xarxes socials és una cosa que estic intentant treballar perquè de vegades m’aclaparen una mica, això que tothom acaba opinant. Quan acabo de competir no m’agrada mirar el mòbil i el que la gent diu. Prefereixo viure el moment i després sí, ja ho miro tot.