Saúl Craviotto torna a Lleida després de guanyar a París la 6a medalla olímpica, rècord en l'esport espanyol

“Tinc 39 anys i parlar de Los Angeles està molt lluny. Ara tinc una edat en què disfruto molt de la meua carrera esportiva. Estic en una etapa molt bonica a nivell personal i professional i faig el que més m’agrada, esport a l’aire lliure i tenint l’oportunitat de representar el meu país als Jocs Olímpics. És molt bonic el que estic fent”, valorava ahir Saúl Craviotto, que va tornar a Lleida amb la medalla de bronze que va guanyar en els recents Jocs de París, la sisena de la seua carrera i que el converteix en l’esportista espanyol més premiat a nivell olímpic. Després d’un viatge de set hores des de Gijón, va arribar a Lleida per descansar uns dies, acompanyat de la seua esposa, Celia García, i de les seues filles Valentina, Alejandra i Olivia.

Sobre el seu futur, va comentar que “mentre el físic i el cap aguantin, crec que m’ho he de plantejar any rere any. Ja veurem. Després de les vacances veurem si en tinc ganes, si tinc il·lusió i em plantejo anar a l’Europeu de l’any que ve i al Mundial o penjo la pala”, va admetre.També va explicar que “ja he assimilat el que hem fet a París. Estic molt feliç i molt agraït a tota la gent que m’ha ajudat a aconseguir-ho. Perquè aquesta sisena medalla no l’he aconseguit jo sol, ha estat el meu entorn, el meu entrenador, la família i també els meus companys. No seria aquí sense Carlos Pérez Rial, amb el qual vaig guanyar l’or a Pequín 2008 –la seua primera medalla olímpica–, sense Cristian Toro o sense els tres companys que he tingut a París”. El lleidatà reconeix que a l’arribar a aquests Jocs sentia “una mica de pressió llegint titulars sobre el rècord, que si soc llegenda.. Són molts anys de treball preparant una prova que dura un minut i t’ho jugues tot per mil·lèsimes i el cap et pot jugar males passades. Al final em vaig poder evadir d’aquesta pressió i d’aquests missatges, encara que tenir pressió també és bon senyal”.Craviotto explica també que li va agradar veure tanta gent coneguda a les grades. “Aquests han estat els meus cinquens Jocs, però han estat els més especials per aquesta raó. Entrar a meta i veure la grada roja –els colors del Sícoris–, amb tota la gent animant, que havien vingut de Lleida, d’Astúries.. Va venir molta gent del Sícoris, els meus pares, germanes, amics.. Va ser molt especial i ha estat la cirereta a una carrera esportiva molt bonica.”Malgrat que insisteix que “no em sento còmode amb titulars tan elogiosos”, reconeix que el que ha fet “és important. Porto des dels 23 anys dedicant-me en cos i ànima al piragüisme. Ha estat molt bonic, però no tot són medalles. A París hi ha hagut quarts llocs, molts diplomes olímpics, i guanyar divuit medalles no és ni de bon tros cap fracàs”.