Fills de la guerra

La Guerra Civil espanyola (1936-1939) va canviar la vida de tota la població que la va viure i els que eren futbolistes no van ser-ne una excepció. Aquella contesa, així com els conflictes mundials posteriors, han condicionat la trajectòria del club i els protagonistes que l'han defensat sobre la gespa.

“Com a conseqüència de la fusió dels antics clubs de la localitat A.E. Lérida i Lérida S.C., es constitueix aquest nou supeditat a les noves normes i lleis [...], posant-lo a to amb el nou ordre de coses que ha d’engrandir a la nostra estimada nova Espanya”. Així comença l’article 1 del capítol primer del reglament que, avui fa 85 anys, un grup de lleidatans enviaven a la Federació Catalana de Futbol. D’aquesta manera, aquell 20 d’octubre de 1939, fundaven sota el nom de Lérida Balompié l’entitat que, després de diversos canvis de denominació, forma jurídica i refundacions –sent l’etapa més longeva la de Unió Esportiva Lleida, entre 1947 i 2011–, ha arribat fins els nostres dies com a Lleida Club de Futbol.

La Guerra Civil havia acabat sis mesos abans amb la victòria total del bàndol revoltat, però a Lleida –a excepció del marge esquerre del Segre– feia ja un any i mig que imperava el nou règim franquista, des del 3 d’abril de 1938. En aquest context, una de les dificultats més grans que van tenir els fundadors del nova Lérida Balompié va ser la d’armar una plantilla de jugadors que fos mínimament competitiva.

Algunes figures d’abans de la guerra, com Geli, Florensa o Vidal havien mort al front. I molts havien quedat impedits, com l’històric Antonio Creus Pacheco que, davant la impossibilitat de tornar a jugar a causa de les ferides, s’hauria de conformar amb ser el massatgista de l’equip durant quaranta anys fins a la seua mort el 1982. Dels que havien sobreviscut al conflicte bèl·lic i sí que van poder jugar, no totes les històries han transcendit al pas del temps. 

És més, hi ha algun cas, com el de Joaquín Baiget Rodríguez, nascut a Lleida el 16 d’agost de 1913 i davanter blau aquella temporada 1939-40, en el qual ni tan sols els descendents directes no saben dir en quin bàndol va combatre ni en quin front. La guerra era un tabú per a Baiget i per a molts dels futbolistes que, a partir d’aquell 1939 i al llarg de la dècada següent, van vestir la samarreta blava. Afortunadament, d’algunes d’aquestes històries ha quedat un testimoni documental, especialment dels que havien lluitat amb el bàndol republicà i que van ser durament reprimits per la dictadura.

Sense anar més lluny, els dos defenses (als anys 40 el sistema habitual de joc era un 2-3-5) que van jugar el dia que el Lleida va aconseguir el primer ascens de la seua història, venien de ser represaliats. Un d’ells era Josep Aubach Gort, nascut a Montoliu de Lleida l’11 de març de 1917. Abans de vestir de blau, Aubach havia estat 14 mesos en un camp de concentració i obligat a fer treballs forçats construint el túnel de Vielha. A més, i segons es desprèn de la llista de persones que van ser al camp de concentració de la Seu Vella trobada recentment i difosa per SEGRE, Aubach hauria estat tancat en aquest emblemàtic monument de la ciutat de Lleida.

L’altre defensa que va fer parella amb Aubach era Salvador Solsona Valls, nascut el 6 d’octubre de 1918 a Barbens. Comptava amb tot just 22 anys i venia d’enfrontar-se a un consell de guerra del qual, afortunadament, havia sortit absolt. Aquell 9 de febrer del 1941 al camp del Reus, tant un com l’altre van aconseguir que el Lleida mantingués la porteria a zero davant la Rapitenca (0-2) i van poder celebrar el primer ascens de l’entitat, a Primera Regional B.

La temporada següent, 1941-42, el Lleida també va ser el punt de trobada de diversos futbolistes que tenien la guerra marcada a foc en la seua memòria. Pere Florensa Martí, nascut a Maials l’1 de febrer del 1914, era alhora l’entrenador i el porter blau. És, de fet, un dels porters més històrics que han sorgit de la demarcació, i havia estat empresonat a Osca fins a l’any anterior.

En aquell Lleida que va encadenar un nou ascens, a Primera Regional A, hi ha fins i tot qui venia de lluitar en els dos bàndols. És el cas de Francisco Pérez Bueno, migcampista nascut a Sant Sebastià el 23 de juliol de 1917 i que, primer, va empunyar les armes com a part del batalló Eusko Indarra però que, després, es va acabar entregant als nacionals a Santoña. Amb els franquistes, i estant destacat al Monestir de les Avellanes –quan el front de guerra l’establia el Segre– va ser empresonat i sotmès a un consell de guerra per haver dit a uns companys que volia passar-se de nou al bàndol republicà. Va ser a la presó de Balaguer i, al cap de poc temps de sortir en llibertat, va fitxar pel Lleida.

Tant Pérez com Florensa van compartir equip aquella temporada, a més, amb Federico Sentís Baiget, interior dret nascut a Llardecans el 12 de maig de 1923 que, quan va debutar en partit oficial amb l’equip lleidatà, feia pràcticament un any que havia viscut la deportació del seu germà gran cap al camp d’extermini nazi de Mauthausen.

Després, a la temporada 1942-43, van coincidira la línia davantera blava un tinent i un sergent també de l’Exèrcit republicà: Jaime Rigual Ramos (nascut a Barcelona l’11 de gener del 1918) i Daniel Duarte Carrascón (nascut a Plasència de Jalón el 10 d’abril del 1915). Aquest últim, a més, era un anarquista afiliat a la CNT i que, ja al cap de pocs dies d’esclatar la guerra, havia partit cap al front d’Aragó amb la columna Villalba.

La temporada 1943-44, la del debut a Tercera divisió, el Lleida va fitxar, entre d’altres, Juan Zapata Sánchez (nascut a Utebo el 23 de febrer del 1919), un davanter que durant la guerra havia format part de la Legió Sanjurjo.

Després d’uns primers anys d’exili a l’improvisat camp de la Carretera de Corbins, el Lleida va poder començar a jugar els seus partits al Camp d’Esports durant la temporada 1945-46 i després d’atansar postures amb el CD Leridano, el club fundat pel règim per acabar amb el Lérida Balompié i que s’havia apropiat del millor terreny de joc de la ciutat. Mesos abans d’acabar absorbint el club verd-i-blanc per passar a ser la Unió Esportiva Lleida, els blaus van poder disputar, d’aquesta manera, el seu primer partit oficial en el centenari estadi de Fleming el 7 d’agost del 1945. Era la jornada 4 de la Lliga de Tercera divisió i va ser un partit que va acabar amb derrota lleidatana davant del Reus (3-7).

Aleshores, l’entrenador del Lleida era José Sastre Perciba (Barcelona, 25 de juny del 1906), un tècnic que havia arribat al club després de complir una llarga condemna. Sastre havia format part de la policia secreta de Macià i havia estat condemnat a dotze anys de reclusió temporal, pena que després li havia estat rebaixada a la meitat i li havia permès poder arribar a la banqueta blava ja en pau amb la justícia franquista.

Un dels futbolistes que, precisament, va dirigir Sastre en aquella campanya va ser un davanter jutjat de forma sumaríssima per desertor de l’Exèrcit nacional: Luis Dobaño Fernández (la Corunya, 17 de juliol del 1917). Cinc anys abans d’aterrar al Camp d’Esports, Dobaño havia estat gairebé dotze mesos en cerca i captura per tot Espanya mentre jugava al Múrcia amb un nom fals. Al sortir de la presó va fitxar pel Lleida, però els cinc gols que va marcar en els seus únics vuit partits oficials amb el club no van ser suficients per evitar que els blaus perdessin inicialment la categoria aquella temporada. Al final, això sí, es van salvar als despatxos: l’equip es va poder mantenir a Tercera gràcies a una ampliació del nombre de grups i equips.

En el següent curs, 1946-47, va debutar al Lleida Manuel Estadella Solsona (Mollerussa, 10 d’octubre del 1920), un extrem dret que havia combatut amb la lleva del biberó. Al seu torn, l’extrem esquerre aquell any era Manuel Almazán González, un madrileny nascut el 4 de gener del 1922 i que havia arribat a la demarcació militaritzat per lluitar contra els maquis.

En la 1947-48, el Lleida va fitxar el davanter Pedro Galvany Ventura (la Garriga, 12 de juny de 1921), que havia hagut de fer treballs forçats; el centrecampista Manuel Padilla Santander (la Jonquera, 10 de febrer del 1917), mestre d’escola que havia estat depurat; i també Joan Romans Riera (Figueres, 28 de maig del 1902).

Romans va arribar a Lleida com a entrenador el febrer del 1948 i després d’haver format part, durant la guerra, del quadre de comandament de la 137a Brigada Mixta de l’Exèrcit republicà, una unitat que, entre 1937 i 1939, havia lluitat a la batalla del Ebre, al Segre i també al front d’Aragó. Amb Romans a la banqueta, el Lleida aconseguiria el seu primer ascens a Segona divisió a la temporada 1948-49 com a pas previ a pujar, per primera vegada, a la Primera divisió l’any 1950.

L’últim jugador que va vestir de blau i del qual es té constància que patís directament la guerra i la seua immediatament posterior repressió ho va fer en la temporada 1953-54. Es tracta de Sebastián García Martín, un porter que havia nascut a Escurial de la Sierra el 4 de març del 1922 i que venia del Reial Madrid. García Martín va defensar la porteria del Lleida sent veterà, fins als 32 anys, però encara conservava les cicatrius del consell de guerra al qual l’havien sotmès quan en tenia només vint.

A partir dels anys 50, van començar a vestir de blau els fills de les dones i homes que havien sobreviscut a la guerra. Va ser la generació nascuda durant el conflicte i, de fet, és curiós veure com, a la temporada 1957-58, van coincidir per primera vegada a la plantilla blava dos futbolistes lleidatans nascuts a França com a conseqüència de l’exili dels seus pares. Son Roberto Rincón Girós, extrem esquerre que havia nascut el 20 d’agost de 1939 al camp de concentració de Draguignan, i Enrique París Teixidó, centrecampista emparentat amb l’històric Manolo Bademunt i que havia nascut a Enveitg el 6 de novembre de l’any 1938 amb el mateix nom que un germà seu assassinat per les bombes italianes que els feixistes van llançar fatídicament sobre el Liceu Escolar.

La de l’exili va ser una ferida que va durar molts anys. Tants, que, molt temps després, a la temporada 1992-93, el Lleida va pujar a Primera tenint a la plantilla Virgilio Hernández Paesa, nascut el dia 5 de setembre de 1968 a Chalons (França) perquè era net de republicans exiliats. Com Virgilio, també era net de l’exili francès Stéphane Julià García Estefan, un davanter que va aterrar al Camp d’Esports la temporada 1996-97 i que havia nascut a Pau el 31 d’agost del 1972.

Precisament als noranta, i a partir de l’esclat de la guerra dels Balcans, el Lleida va tenir també un gran nombre de jugadors procedents de l’Est: els croats Mauro Ravnich i Elvis Scoria, els serbis Rahim Beširovi, Goran Miloševic, Ilija Stolica i Istvan Dudaš, els bosnians Nikola Milinkovi, Zoran empara i Radosav Radulovi, els macedonis Boban Babunski i Goran Stanio fins i tot el montenegrí Ardian Djokaj.Més recentment, la guerra d’Ucraïna ha propiciat l’arribada de dos jugadors d’aquest país: Danylo Goncharuk i Denys Svitiukha van defensar la samarreta del Lleida des de la segona volta de la campanya 2021-22 fins a la següent.

Tots ells, com la resta de futbolistes que, des del ja llunyà 193, han vestit la samarreta blava després de patir els horrors de la guerra, han anat deixant com a llegat al club el seu caràcter de supervivents. I aquest esperit ha mantingut a la superfície i amb vida una entitat històrica i que, en massa ocasions, ha flirtejat amb la mort.

La ‘mili’, font de fitxatges

Al llarg de la seua història i fins als anys 90, el servei militar obligatori també va permetre que el Lleida pogués obtenir la cessió d’alguns jugadors destinats a complir-lo a la demarcació i que, en ser reclutats, estaven en edat d’explotar com a futbolistes. Aquest va ser el cas, per exemple, de Pepe Rivero, un dels millors porters de la història del club i que, el 1946, havia estat destinat a Binèfar. Era el suplent de Lezama a l’Athletic de Bilbao i, per proximitat a la caserna, el Lleida va aconseguir la seua cessió i posterior traspàs i, amb ell a la porteria, va pujar a Primera el 1950. Però hi ha moltíssims més casos: per exemple, dos dels davanters més tècnics que han passat pel club, Enrique Martín Monreal i Emilio Amavisca, també van jugar cedits al Lleida perquè feien la mili aquí. Fins i tot Juanjo Lecumberri, el tercer jugador amb més partits en tota la història del club, també deu la seua arribada a la ciutat i al club al sorteig que el va destinar a la capital del Segrià.