El doctor que ha operat més vegades Marc Márquez: «El veig campió el 2025»

Amb més de 25 anys d’experiència i una trajectòria reconeguda internacionalment, el doctor Xavier Mir és un referent en traumatologia de la mà i el colze i microcirurgia, especialment en l’àmbit de la medicina esportiva. Expert en l’atenció i el tractament de la mà i el colze, la seua tasca ajuda a restaurar funcions essencials en la vida diària. Recentment incorporat a Avantmèdic amb el seu equip (Dr. Sergi Alabau, Dra. Lídia Martin, Dr. Albert Pardo i Dr. Ignacio Miró), Mir reforça l’àrea de traumatologia del centre, que ja compta amb la Dra. Marta Bonjorn com a referent en mà i colze i el Dr. Jaime León Ezagüi, en espatlla. Mir ha intervingut moltes vegades Marc Márquez i el 2007 va formar part de l’equip de l’àrea de traumatologia i rehabilitació de l’Hospital Vall d’Hebron que va operar un altre pilot lleidatà, Isidre Esteve, arran de l’accident que li va provocar una lesió medul·lar. La revista Forbes va publicar al gener el llibre Forbes Best Doctors Spain 2023, un llistat en el qual figuren els metges de la sanitat espanyola que més han destacat en les edicions de 2020, 2021 i 2022 i un d’ells és Xavier Mir.

En primer lloc, felicitats per la seua elecció el novembre de l’any passat com a Acadèmic Numerari de la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya. Què representa per a vostè?

Per a mi ha estat, sens dubte, un gran honor pertànyer a aquesta prestigiosa Institució Mèdica, ja que repassant la història dels últims 270 anys de l’acadèmia només havien estat elegits dos traumatòlegs. Jo soc el tercer i els altres dos em superen bastant perquè un és el doctor Josep Trueta, catedràtic d’Oxford, i l’altre un deixeble seu, que també va estar vinculat a la càtedra d’Oxford, Esteve de Miguel. M’ha fet molta il·lusió, sí.

Parlem en termes esportius. Per les seues mans i el seu quiròfan han passat il·lustres esportistes.

Sí, sobretot del món de la moto i també del futbol. He tractat lesions de l’extremitat superior. Això va començar amb el doctor Josep Maria Villarrubias el 1992.

Vostè va formar part del Medical Team MotoGP i de l’equip mèdic del Dakar durant molts anys. Quin record té d’aquella època?

Bé, encara hi estic molt relacionat. Vaig estar deu anys viatjant amb el Mundial de MotoGP i ara, esclar, els viatges s’han fet cada vegada més llargs, a països molt llunyans, has d’estar molt temps fora, i això em resultava incompatible amb continuar operant. Però va ser una època fantàstica i encara vaig de tant en tant a les curses i continuo tenint relació amb ells. Aquesta setmana, sense anar més lluny, hem operat dos pilots japonesos i un d’austríac.

I què em diu de Marc Márquez? Com està després del calvari de lesions a l’espatlla? L’hi dic perquè hi ha molt debat entorn d’això.

És fantàstic. Vaig parlar amb ell fa tres dies i està molt il·lusionat i té un mèrit increïble, com vostè diu, pel calvari que ha passat. I compte que l’any que ve estarà a l’equip oficial de Ducati i té moltes possibilitats de tornar a ser campió. Jo estic content perquè amb aquella lesió ho vam passar tots molt malament i es va recuperar i està molt bé. Tot gràcies al fet que té una força d’anar sempre cap endavant impressionant. Recordo que el 2018 l’operació va ser molt complicada. L’espatlla li sortia molt fàcil. No podia continuar així. Gairebé no entenc com va ser capaç de guanyar el Mundial així. Però és el que hi ha. Li dona més mèrit.

Vostè sempre ha dit del pilot de Cervera que estava fet d’una altra pasta i que una persona normal hauria tardat molt més a recuperar-se.

És que un altre en la seua situació hauria abandonat i la veritat, ho repeteixo, estic molt feliç de veure que està bé.

L’anomenen el “doctor miracle”, però tinc entès que no li agrada gaire.

No m’agrada gens [somriu]. La veritat és que nosaltres [els traumatòlegs] no som capaços de curar malalts, sinó de posar les condicions adequades perquè l’organisme de cada persona sigui el que el curi. Poso un exemple. Si tinc una clavícula lesionada, jo puc col·locar-la al lloc que li correspon amb una incisió poc agressiva, sense causar dany, la puc fixar en una placa perquè es mantingui estable, però les seues cèl·lules curaran aquesta persona. Jo no. És a dir, que l’important és que l’organisme estigui en les millors condicions possibles perquè sigui el que curi. Nosaltres som capaços d’ajudar el cos perquè sigui ell el que curi.

Amb l’arribada de la intel·ligència artificial, cap a on va la traumatologia?

Al que anem és cada vegada a fer menys dany, a posar implants que hauran de ser personalitzats en un futur. És a dir, el meu canell no és el mateix que el seu, la placa que s’implanti segurament haurà de ser diferent, la pròtesi del seu genoll no serà la mateixa que la meua i, d’altra banda, utilitzar materials que siguin biològicament acceptats per l’organisme. Que la intel·ligència artificial intervindrà més en la nostra tasca? Segurament, però no ho sé.

El que sembla evident és que l’evolució tecnològica també ha anat a l’una amb la traumatologia.

Així és. Les coses que feia quan vaig començar al Vall d’Hebron no tenen res a veure amb el que faig ara. I parlo de bastant temps que ha passat, però és que coses que es feien fa només cinc anys ja es fan ara de forma diferent. Està clar que la medicina ha evolucionat amb la tecnologia, però el mateix que han evolucionat tots els àmbits de la vida.

Quina ha estat la intervenció quirúrgica més difícil que ha hagut de fer?

Una que recordo especialment la vaig fer a l’Hospital Vall d’Hebron fa vint o vint-i-cinc anys i va ser el cas d’una noia que va tenir un accident de cotxe a prop d’Igualada, el cotxe va bolcar i la barrera de seguretat de la carretera va entrar per la finestreta i li va seccionar el braç. El més curiós és que ella explica, perquè encara la veig sovint, que es va incorporar del cotxe i no tenia dolor pràcticament i només veia que el braç li sagnava, però el braç no hi era. Va venir l’ambulància, la Guàrdia Civil va buscar el braç, ens el van portar al Vall d’Hebron i després d’una operació que em sembla que va durar 23 o 24 hores vam aconseguir salvar-l’hi. Després va caldre intervenir-la algunes vegades més, però l’important és que aquesta noia conserva el braç. I si parlem d’un esportista, la més greu que recordo és la d’Àlex Crivillé, que va tenir un accident a Assen el 1997, que a’hi va deixar tots els tendons i la pell de la mà. El vam operar i em va dir: “Xavier, no correré més.” I per sort es va recuperar, el seu cos el va recuperar, més ben dit, i el 1999 va ser campió de 500 cc.

Quines han estat les paraules d’agraïment que més l’han emocionat?

Bé, han estat moltes de diferents, però potser el cas d’algun nen que tenia una lesió important.