La lleidatana Magda Castaño Piñol, una pionera del ciclisme

“Als anys 70 les dones ciclistes érem tan poques que hi havia curses en les quals ens posaven a competir al costat de nois cadets i en una carrera que vaig guanyar no em van entregar el mallot simplement perquè no n’hi havia per a la vencedora femenina.” Són dos de les moltes anècdotes que atresora la lleidatana Magda Castaño Piñol (Lleida, 30-5-1964), una de les pioneres del ciclisme femení català i una de les quatre corredores que van formar part de la primera selecció catalana el 1981. Castaño, amb Montserrat Torres González, Alexandra Roca Satorres i Susanna García Bracons, van rebre dissabte passat un homenatge per part de la Federació Catalana de Ciclisme. “Mai és tard per a un reconeixement. Fins als anys 70 recordo que les dones només podien fer cicloturisme. Jo vaig començar a competir aquells anys però érem molt poques i fins i tot et miraven malament perquè una cosa és ser una dona que va amb bicicleta i una altra ser una ciclista. Per això vam ser entre cometes les pioneres quan va arribar la democràcia”, explica Magda Castaño. Sobre el fet d’haver format part del quartet que va representar la primera selecció catalana femenina de ciclisme, puntualitza que “va ser en un Campionat d’Espanya a Mallorca, però hi anàvem pel nostre compte i llavors a la Federació ens van proposar ser com una selecció catalana”.

Magda va disputar el seu primer Campionat d’Espanya el 1979 a Saragossa, on només van participar deu dones, la més jove tenia 15 anys i la més gran, 33, i totes competien a la mateixa categoria. Entre els seus èxits es poden destacar un títol català de pista i un campionat dels Països Catalans de carretera el 1981. Va ser en aquesta competició en la qual no hi va haver mallot per a la vencedora.

Sense referents femenins ciclistes i a causa de les moltes traves i dificultats que va trobar, va decidir retirar-se de la competició. “A Lleida érem quatre i amb una d’elles, Teresa Riera, vam córrer algunes proves a Alemanya i França. Però era dedicar-me a la meua feina [farmacèutica] o seguir en el ciclisme i quan vaig veure que no vaig poder anar a un Mundial que feien a Praga perquè la Federació no va poder tramitar la documentació, vaig decidir deixar-ho.” Continua, tanmateix, molt vinculada al ciclisme. “Recordo el meu oncle Lluís Simó i després m’he dedicat a organitzar competicions amb la Penya Colomina amb el meu pare [Pep Roca], que va ser qui em va iniciar en el ciclisme. Ara el meu contacte amb la bicicleta és una hora que faig gairebé cada dia en una estàtica”, afirma amb una certa resignació. I és que feia sortides amb el seu espòs Xavi Bonet, una figura molt destacada de la Penya Colomina, que va morir el juny del 2019 de mort sobtada mentre practicava ciclisme. “Ja no tenia la motivació després del que va passar, però amb el Xavi la idea era sortir més. Fins i tot havíem parlat que quan ens jubiléssim faríem el Camí de Sant Jaume amb bicicleta”, rememora. Maria Banlles, Iris Gómez o Júlia Mir són ara referents lleidatans. “És una alegria saber que vam posar una llavor perquè hi hagi ara més dones, però hi ha 344 llicències i em continuen semblant molt poques.”

“Als anys 70 les dones ciclistes érem tan poques que hi havia carreres en les quals ens posaven a competir al costat de nois cadets i en una carrera que vaig guanyar no em van entregar el mallot simplement perquè no hi havia per a la vencedora femenina”. Són dos de les moltes anècdotes que atresora la lleidatana Magda Castaño Piñol (Lleida, 30-5-1964), una de les pioneres del ciclisme femení català i una de les quatre corredores que van formar part de la primera selecció catalana el 1981.

Castany, al costat de Montserrat Torres González, Alexandra Roca Satorres i Susanna García Bracons, van rebre dissabte passat un homenatge per part de la Federació Catalana de Ciclisme. “Mai no és tard per a un reconeixement. Fins als anys 70 record que les dones només podien fer cicloturisme. Jo vaig començar a competir en aquells anys però érem molt poques i fins et miraven malament perquè una cosa és ser una dona que va amb bicicleta i una altra ser una ciclista. Per això vam ser entre cometes les pioneres quan va arribar la democràcia”, explica Magda Castaño. Sobre el fet d’haver format part del quartet que va representar la primera selecció catalana femenina de ciclisme, puntualitza que “va ser en un Campionat d’Espanya a Mallorca, però anàvem pel nostre compte i llavors en la Federació ens van proposar de ser com una selecció catalana”.

Dificultats“Érem tan poques que corríem amb nois cadets i una vegada vaig guanyar i no em van donar el mallot”

Magda va disputar el seu primer Campionat d’Espanya el 1979 a Saragossa on només van participar deu dones, la més jove tenia 15 anys i la més gran, 33, i totes competien en la mateixa categoria. Entre els seus èxits es pot destacar un títol català de pista i un campionat dels Països Catalans de carretera el 1981. Va ser en aquesta competició en la qual no hi va haver mallot per a la vencedora.

Sense referents femenins ciclistes i a causa de les moltes traves i dificultats que va trobar, va decidir retirar-se de la competició. “En Lleida érem quatre i amb una d’elles, Teresa Riera, vam córrer algunes proves a Alemanya i França. Però era dedicar-me al meu treball (farmacèutica) o seguir en el ciclisme i quan vaig veure que no vaig poder anar a un Mundial que feien a Praga perquè la Federació no va poder tramitar la documentació, vaig decidir deixar-lo”. Continua, tanmateix, molt vinculada al ciclisme. “Record al meu oncle Lluís Simó i després m’he dedicat a organitzar competicions amb la Penya Colomina al costat del meu pare (Pep Roca) que va ser qui em va iniciar en el ciclisme. Ara el meu contacte amb la bicicleta és una hora que faig gairebé tots els dies en una estàtica”, afirma amb certa resignació. I és que feia sortides al costat del seu espòs Xavi Bonet, una figura molt destacada de la Penya Colomina, que va morir en juny de 2019 de mort sobtada mentre practicava ciclisme. “Ja no tenia la motivació després del que va passar, però amb Xavi la idea era sortir més. Fins i tot havíem parlat que quan ens jubiléssim faríem el Camí de Santiago amb bicicleta”, rememora. Maria Banlles, Iris Gómez o Júlia Mir són ara referents lleidatans. “És una alegria saber que vam posar una llavor perquè hi hagi ara més dones, però hi ha 344 llicències i em continuen semblant molt poques”, conclou.