“Completament xops i passant molt fred suplicàvem: No volem morir!”

El Marcel, una de les joies de la base del Lleida, és de Burkina Faso i juga al Juvenil A. La seua història és la de milers de migrants, molts dels quals menors d'edat com ell, que es juguen la vida literalment des de les costes africanes per arribar al que consideren el paradís europeu. Un viatge infernal, ple de penalitats, per complir un somni.

“El meu somni és dedicar-me professionalment al futbol i poder viure d’aquest esport”, diu el Marcel, de 17 anys, mentre se li il·luminen els ulls mirant la sala de trofeus del Lleida. Va sobreviure al desert, a la perillosa frontera entre Mali i Algèria, a les màfies dels cayucos, als abusos policials, a dormir moltes nits al ras, al desafiament de la ruta atlàntica en una precària barca sobreocupada i a la incertesa de no saber si veuria sortir el sol l’endemà. “Des de petit volia ser futbolista professional. M’estava entrenant jo sol al meu país perquè el meu somni era preparar-me per venir a Espanya” remarca aquest jove que als 15 anys va considerar que era el moment de deixar Ouagadougou, la capital de Burkina Faso, un país de l’Àfrica Occidental sense sortida al mar d’una mica més de 22 milions d’habitants i el quinzè amb més índex de pobresa del món. “Vam sortir del país amb cotxe amb un amic i vam arribar a Mali. Vam ser-hi un mes fins que vam aconseguir diners i ens va poder portar un cotxe pel desert. Vam caminar a la nit, després vam agafar un altre vehicle fins arribar a la frontera amb Algèria”, explica en un castellà molt bàsic, mentre l’ajuda a expressar-se Llorenç Bonet, adjunt a la direcció esportiva del Lleida. L’esmentada frontera és una de les zones més perilloses del món, on no resulta difícil topar amb una patrulla de l’exèrcit malià o amb algun grup armat de les milícies independentistes tuaregues Azawad amb les quals mantenen durs combats.

A Algèria, el Marcel i el seu amic es van dedicar a treballar en la construcció i en tasques de neteja fins que van reunir prou diners per contractar un cotxe que compartien amb gairebé una desena de persones més, però a l’arribar a prop d’un control policial van haver de baixar del vehicle i tornar al desert. “Vam tornar a treballar per intentar-ho de nou. Aquesta vegada vam poder escalar un mur i hi va haver gent que es va fracturar la mà. Els crits van alertar la policia. Ens vam amagar i, després de passar la nit a l’aire lliure, vam poder entrar al Marroc fins arribar a Casablanca”, relata. Havien transcorregut sis mesos des que va sortir de Burkina Faso.

A Casablanca van estar un mes dormint al carrer. “Vam treballar en una cafeteria. La meua família em buscava perquè mai no els vaig dir que me n’anava. És aleshores quan vaig trucar als meus pares, que em van dir «has de tornar», però els vaig explicar que la ruta de tornada és encara més perillosa i podria morir. La meua mare es va enfadar, però em va enviar diners”.

Després de dos mesos a Casablanca van poder reunir prou diners per anar a Tànger. Des d’allà es divisa Tarifa o Barbate, a la costa gaditana, perquè només hi ha 32 km de distància. “És un lloc amb arbres i les travessies es fan de nit per despistar la policia quan fa el canvi de guàrdia, però el Zodiac va punxar.” Els agents els van agafar i els van fer entregar els mòbils. “Va ser el dia que vaig passar més por perquè vaig pensar que ens matarien”, admet. Els van traslladar a la ciutat d’Agadir, més al sud, però volien tornar a intentar-ho des de Tànger. Van estar un mes a Agadir netejant cases per guanyar diners i llavors els van dir que podien intentar sortir cap a les Canàries més avall, a Al-Aaiun. “Allà és on surten més barques, però és on el mar està en pitjors condicions. Ho vam parlar amb el meu amic i vam arribar a la conclusió que no hi havia cap altra manera després de tants intents fallits”, explica el Marcel. “Necessitàvem diners, així que vaig trucar a la meua mare i ella es va posar en contacte amb una cosina que viu a França. 

Necessitàvem 5.000 euros, dels quals en calia pagar mil als policies marroquins perquè fessin els ulls grossos.” Són cayucos amb capacitat per a unes cinquanta o seixanta persones a tot estirar, però hi anaven cent. L’embarcació no estava en condicions, entrava aigua i van haver de tornar a intentar-ho una setmana després. “Anàvem uns sobre els altres, amb gent cridant perquè li aixafaven la cama, va ser un autèntic caos”, relata. “La barca del meu amic va sortir abans que la meua i poc després em vaig assabentar que tots s’havien ofegat. Em vaig posar a plorar i vaig pensar que em podia haver passat a mi. Em vaig plantejar no intentar-ho més, però la persona que va contractar les barques em va dir: “Pensa en tu i no en el que li ha passat al teu amic.” Vaig trucar als meus pares i em van animar a intentar-ho de nou.”

Va arribar el dia de partir i tot es fa organitzat conjuntament amb la policia marroquina. Els traficants designen un capità a cada barca perquè lideri el grup. “Solen ser senegalesos o gambians, amb els que tenen més afinitat i ells no paguen per la travessia. Al sonar un xiulet hem de pujar ràpidament a l’embarcació. Si no puges ràpid t’amenacen. Tot en vista dels policies. Van pujar primer les embarassades i després els nens, un d’ells tenia només 2 anys.”

L’oceà estava embravit i en alta mar el motor es va avariar. El capità va intentar arreglar-lo, però van estar dos dies a la deriva. “Vam començar a buidar aigua. Va ser horrible. Tothom plorant, les dones embarassades vomitant. No volem morir! Suplicàvem. Estàvem xops i feia molt de fred.”

Van ser rescatats per Salvament Marítim, que els va portar fins a l’illa de Tenerife. “Vaig estar sis mesos en un centre de control de covid. Vaig aconseguir escapar-me i la meua cosina de França em va pagar un bitllet d’avió fins a Barcelona. D’allà em van traslladar a un centre de menors [a la comarca de la Noguera] i d’allà vaig arribar a Lleida. Me’n vaig anar al camp del Bordeta i el president Bartolo Ayora va aconseguir que em fessin la fitxa.” “Li estaré eternament agraït. Després vaig jugar a l’Atlètic Segre, vaig tornar al Bordeta i per l’acord que té amb el Lleida soc aquí i em sento molt feliç. El primer dia que vaig veure un partit al Camp d’Esports vaig dir jo vull jugar aquí”, acaba emocionat. Llorenç Bonet intervé: “És una història que dona per escriure un llibre i perquè no frivolitzem amb els migrants.”