FUTBOL
Una passió compartida
Javi Montoli, de 49 anys, i el seu fill Matías, de 19, juguen junts al Sant Ramon. L’equip es va desfer el 2009, amb el pare en plantilla, i va tornar el 2023
Matías Montoli i el seu pare Javi juguen junts al Sant Ramon, de Quarta Catalana.
El futbol és la seua passió compartida, però mai no s’haurien imaginat que acabarien jugant al mateix equip. Els separen trenta anys, però Javi Montoli, de 49 anys, i el seu fill Matías, de 19, són companys al vestidor de la UE Sant Ramon. El Javi és de l’Uruguai i fa 23 anys que viu a Catalunya, primer a Guissona i després a Cervera. Amb Sant Ramon té un vincle especial i és que va jugar amb l’equip de la localitat des del 2002 fins al 2009, quan es va desfer el club. “Hi havia molt bon ambient”, recorda el Javi.
Al seu país, va jugar a futbol professionalment. Amb 18 anys va debutar amb el Colón a Segona divisió, però assegura que a Catalunya no es va plantejar jugar amb equips de més nivell. “On m’ho he passat millor jugant ha estat a Sant Ramon. El Matías coneix aquest camp des que era a la panxa de la seua mare, va nàixer amb una pilota sota el braç”, relata emocionat.
L’any 2009 el Javi va penjar les botes i es va convertir en entrenador de l’Escola de Futbol Cervera durant 15 anys. Allà, va dirigir el seu fill en la categoria baby i dos anys en prebenjamí. La temporada passada, quan es va assabentar que el futbol tornava a Sant Ramon després de 14 anys, va començar a entrenar alguns dies. “Em feia molta il·lusió”, diu.
El Matías, després d’haver jugat al Cervera, al Tàrrega i a la Canonja, volia prendre un any sabàtic de futbol. “El meu pare em va dir: Si et fas fitxa, jo em faig fitxa”, explica, i així va ser. El Javi reconeix que es veia més fora que dins, però entre tots el van convèncer, i la il·lusió i les ganes van pesar més.
Des de principis de temporada han jugat només tres partits junts perquè el Javi s’ha lesionat dos vegades. “Malgrat això, és una gran experiència viure al costat del Matías una cosa que hem compartit com a aficionats, com a pare i entrenador i ara com a companys”, assegura. El Matías també comparteix aquest sentiment: “Jugar amb el meu pare és molt especial, això sí, alguna bronca li cau”, fa broma, a més d’afirmar que qui ho pateix més és la seua mare, que ara pateix pels dos.
El primer gol del Matías va ser molt especial. Va aconseguir marcar gràcies a l’assistència del seu pare, que assegura que no es veu gaire més temps jugant, però “continuarà donant guerra” gaudint de l’experiència de jugar amb el seu fill.
