Gesta sense premi: el Pons Lleida perd amb el Reus la final de Copa del Rei

❘ calafell ❘ En una final tots acaben plorant. En el cas del guanyador es tracta de llàgrimes d’alegria, mentre que per al perdedor ho són de ràbia, tristor i, en ocasions, per la impotència que provoca una injustícia. Aquest va ser ahir el cas del Pons Lleida, que va perdre contra el Reus (4-5) la seua primera final de Copa. Va caure malgrat jugar un partidàs, posar la por al cos a un històric com el Reus i tenir opcions fins a l’últim segon. Va ser una injustícia, però la història de l’esport n’és plena. Al Llista li van passar una factura molt cara els errors que va cometre a la primera part, en la qual va encaixar quatre gols. Li va costar car no tenir més encert en la infinitat d’ocasions que va crear. I va tenir la mala sort de trobar-se amb un Martí Casas en estat de gràcia. El jugador del Reus va portar al fons de les malles lleidatanes tot el que li arribava a l’estic. Va ser l’autor dels cinc gols del seu equip, la qual cosa li va valer ser elegit el MVP del partit. Martí Casas se’n va de la Copa havent marcat 9 gols en dos dies, ja que dissabte també va ser l’autor de quatre dels gols amb què el Reus va doblegar el Liceo en semifinals (5-1). Un partit el decideix l’encert i aquest portava ahir la samarreta del Reus. El Pons Lleida no va poder posar la cirereta a una gran Copa del Rei. Dijous, a quarts, va superar l’Alcoi per 5-3. Dissabte, a semifinals, va derrotar per 2-1 el Noia. I això que no ha pogut comptar amb Nico Ojeda, baixa per una lesió al genoll. Se’n va de Calafell havent fet història al jugar la seua primera final. Però al palmarès constarà per sempre com a campió el Reus, que va aixecar el seu vuitè trofeu, que no guanyava des del 2006. L’última final l’havia jugat el 2022, precisament a Lleida i la va perdre davant del Barça (4-0).

El Pons Lleida va sortir a la pista amb una energia devastadora. Potser inspirats pel Thunderstruck d’AC/DC que va sonar en els instants previs a la final, després de l’actuació de la Banda de Timbals i Gralles Mas Romeu de Calafell, els lleidatans van arrancar amb la força del tro, deixant atònits els del Reus, sorpresos per aital ímpetu. Fran Tombita Torres només va tardar un minut a posar a prova Càndid Ballart i, el 3, un rematada a la mitja volta de Nuno Paiva suposava l’1-0. El partit es va jugar a un ritme altíssim, sense treva. Joan Salvat va intentar fer la rèplica amb una rematada que va parar Martí Zapater i Miguélez i Badia (4’) van buscar el segon. El Llista es defensava molt bé i Tombita (6’), Nuno Paiva (7’) i Sebas Moncusí (9’), van continuar incrementant la interminable llista de parades amb què Ballart acabaria el partit.

Va treure el Reus del compromís Martí Casas, que va aprofitar una pèrdua del Llista per iniciar el seu festival amb el gol de l’empat (1-1, 14’). El següent cop el va rebre Chino Miguélez, que va necessitar atenció mèdica per l’impacte d’un patí a la boca. També va començar a contribuir la parella arbitral, que va perdonar una blava a Martí Casas (16’) per una dura entrada a Darío Giménez. Martí Casas va encadenar dos gols, l’1-2 (18’) i l’1-3 (19’), aprofitant dos errors més del Llista. Però Tombita va tornar a ficar l’equip en el partit amb el 2-3 (21’). Malgrat tot, a pocs segons del descans, qui si no, Martí Casas va anotar el 2-4.

A la segona part el Pons Lleida va tornar a sortir intens, tot i que li continuava faltant encert en els atacs. El partit semblava trencar-se quan al minut 31 una blava a Miguélez la va transformar Martí Casas en el 2-5. Però aquest Llista va sobrat de caràcter i no es rendeix mai. El 35 una acció de Tombita, que va llançar al pal, va ser assenyalada com a penal i Nuno, després de llançar el travesser, va obtenir el rebuig per marcar el 3-5. Els últims deu minuts van ser més intensos que mai. El 42 l’equip va reclamar un penal sobre Nuno, mentre l’afició lleidatana entonava el “mans enlaire, això és un atracament”, amb referència al que un veterà seguidor va definir com “un lleuger to vermellós en el gris de la samarreta dels àrbitres”. El Llista sempre va creure i Nuno va posar el 4-5 a 2.22 del final. Però la sort també juga i ho va fer a favor del Reus. A 1.40 va arribar la desena falta reusenca i Darío Giménez va estavellar al pal un llançament que hauria forçat la pròrroga. Va ser una pena la derrota per immerescuda, però l’equip ha d’estar orgullós d’aquesta Copa.