La cuina dolça

Els àpats de diumenge, o senzillament de celebració de qualsevol onomàstica o d’una tradició, solien acabar amb unes postres contundents plenes de sucre, làctics, ous i, en definitiva, milers de calories que ens feien caure en les més intenses abraçades de Morfeu.

Després va semblar que el públic es dividia en dos bàndols en els quals s’encabien els partidaris de finalitzar les menges amb quelcom dolç i contundent mentre que l’altre bàndol s’aferrava a l’esperança de no morir sucumbint a la gormanteria dels edulcorants.

Avui dia, tot i que encara hi ha qui necessita aquella aportació extra de glucosa a la sang, la idea que un excés de sucre no és gaire sa i que ens hem de cuidar a l’hora de menjar ha fet que la cuina dolça ja no sigui tan ensucrada. També hi han ajudat l’augment de l’obesitat i la diabetis entre la població.

I això ha ajudat que el bàndol de “no faré postres, porti’m un cafè. Gràcies”, s’hagi rendit a l’evidència que en un restaurant, o en aquell moment del cafè de la tarda, o a l’esmorzar d’un matí qualsevol, puguem fer una mossada a una composició clàssica o contemporània de cuina dolça. Perquè avui en dia les magdalenes, les pastes de full, les cremes, les nates, els flams, els gelats, els bescuits o les galetes són menys dolces sense deixar de ser el que són. I el canvi és substancial, perquè acabar una digestió d’un àpat contundent amb unes postres més pesades encara ens procurava un final de festa una mica esgotador. Ara, amb les noves fórmules de menys sucre en les postres, hem aconseguit atrapar els incrèduls, que en gran mesura ja no dubten a tornar-les a demanar.

La tendència en moltes pastisseries i establiments gastronòmics és fer combinacions més suaus, àcides o cítriques, amb cremes, nates i trufes més rebaixades en pes de matèria grassa i de glucoses. Això fa que les postres s’estiguin convertint en una revolució, ja que l’ús de les tècniques més contemporànies ajuda pastissers i cuiners a crear paisatges, idees, textures i metàfores sense límit. La prova és que cada cop més cuines professionals incorporen caps de cuina dolça o pastissers que fan les delícies de tots els comensals. El poder de creació que ens permeten els sucres per donar formes, colors i textures és, en definitiva, donar vida a plats que sense aquesta revolució no haurien arribat mai als nostres paladars. I també és una tendència arreu del planeta: un sopar de cuina dolça des del principi al final, ja us explicaré algun dia, és una experiència que us recomano que poseu a la vostra llista de coses a fer abans de morir.

Si aneu a establiments de confiança sumeu-vos al bàndol de “si us plau, mirarem la carta de les postres” i acabeu els àpats amb una bona cuina dolça. A les nostres contrades comença a despuntar, i a ser un fet normal, que a banda de la típica i boníssima crema catalana puguem escollir unes postres diferents que es convertiran en el colofó exquisit d’una experiència inoblidable.