El caragol, el llimac més exclusiu

Tot i que hi ha programes de televisió que retraten Lleida des de l’humor com si visquéssim al far west, és ben cert que quan parles amb gent de fora i els dius que menges caragols, aquests gastròpodes de la família dels mol·luscs, sovint fan unes ganyotes de desaprovació i fàstic considerables.

Si hi penses fredament pots entendre que molta gent trobi desagradable menjar-se un caragol, però jo mateix he de confessar que en sóc un fan irremeiable i que n’he de menjar una dosi periòdica. En moltes cases són una institució cada diumenge. Moltes famílies es reuneixen a l’entorn d’una llauna, una cassola o una pedra plena de caragols. Hi ha moltes receptes i cada casa té el seu propi secret. En molts casos, aquestes receptes han passat de generació en generació i s’acompanyen de vinagretes o allioli de molts tipus, que també són secrets ben guardats.

El mes de maig és el més caragoler: a finals de mes farà 38 anys que se celebra el famosíssim Aplec del Caragol, en el qual més de 12.000 penyistes s’apleguen a l’entorn dels Camps Elisis de Lleida durant tres dies frenètics. Sens dubte podem dir que és una de les festes gastronòmiques més importants d’arreu del territori. Es focalitza a l’entorn d’aquesta menja tan nostra i un pèl peculiar. Si bé en molts llocs els caragols són acompanyament, o es guisen per camuflar-ne el gust, a Lleida ens els fem ben senzills: sal, pebre, oli i herbes i foc viu. Aquest potser és l’èxit del caragol bover als nostres paladars lleidatans. Sens dubte és el plat més identificador del caràcter lleidatà per l’especificitat del seu sabor i la curiositat de les múltiples formes de cuinar-lo: es poden fer amb el seu propi suc i una mica de sal, pebre, oli i herbes aromàtiques.

Un plat molt auster i fàcil de fer per a la típica caragolada en què amics i famílies s’ajunten amb l’excusa de passar un bon diumenge. No obstant, tot i que la llegenda diu que els caragols només es mengen a la plana de Lleida, el cert és que se’n mengen arreu dels territoris de parla catalana, essent el bover el més popular. La regina, el bocanegra, la reineta, les caragolines o les vaquetes són altres espècies d’aquesta família de mol·luscs pulmonats que es preparen de moltes maneres, i que són una delícia per als estómacs més exigents ja que no és un aliment fàcil de digerir, sobretot si va acompanyat amb salses fortes. Si sentiu anomenar: caragols a la boada, a la brutesca, a la cassola, amb catxipanda, a la gormanta, a la llauna, amb faves, fregits, a la gitana, amb suc, cassolí, cassola de tros, saltats… i la boca us fa salivera significa que sou uns autèntics amants d’aquest mol·lusc de conquilla helicoïdal i generalment dextrorsa.

Ara només queda que us atreviu a fer-los en altres plats i l’incorporeu com a guarnició o acompanyament, per exemple d’un bon peix salvatge. Ens queda, com a lleidatans, obrir la ment al fet que el caragol pot ser un plat que ens identifiqui com una cultura de camp, de proximitat i d’arrelament a la tradició de la bona cuina, aquella que s’alimenta dels ingredients que sàviament la natura ens proveeix al dictat de les estacions.