I després de les estrelles, què?

Ja han passat uns dies des que ni l’accelerador de partícules de Ginebra podia detectar la velocitat de milions de persones i ara, de cop i volta, tots orfes. La rutina ha caigut com una destral damunt els nostres caps després dels fastos nadalencs, i tots ja estem ressituats en cap i estómac. Ara és moment, d’amagat i arraulits als nostres llits, per poder-nos aturar i fer aquelles promeses d’any nou, o simplement com qui escriu aquestes lletres, reflexionar una mica.

En aquestes més de 40 columnes privilegiades que porto escrivint no havia fet esment expressament a la tan anomenada Guia Michelin. I és que ja fa un bon grapat de dècades (des dels anys vint del segle passat) que la guia vermella dels gurmets ha assenyalat amb la seva benedicció els que, en opinió d’aquest llibre, són els millors restaurants d’arreu del món, especialment del vell continent europeu, encara que també de la resta de l’orbe. En unes celebradíssimes gales anuals, es lliuren aquests preuats guardons que reconeixen l’excel·lència i posen a la cimera de l’Olimp els restauradors que aposten per una cuina que avui dia es reconeguda arreu.

A l’estat espanyol hi ha 11 restaurants amb 3 estrelles Michelin, que en serien 12, si la nostra estimada Carme Ruscalleda no hagués tancat el Sant Pau el més d’octubre passat. Enguany però ha sorprès la decisió del darrer xef inclòs en aquesta llista, el malagueny Dani García, que després de rebre la tercera estrella ha decidit tancar el restaurant homònim a finals d’aquest 2019 i dedicar-se a una nova aventura gastronòmica. Fet que ha sorprès enormement a tots els que ens dediquem a aquest ofici. Després d’un moment d’incertesa, el xef apareixia en diferents entrevistes, explicant-se.

Volia compartir amb tots vosaltres la reflexió que en Dani García, feia en la seva explicació a l’opinió pública d’una decisió intrínsecament personal i única, i que m’ha semblat d’una genialitat i humilitat que en molts dels fogons de la cuina d’altes volades, sembla (aparentment) que falta. El xef deia en una sèrie d’entrevistes, que ja no havia res més enllà aconseguides les 3 estrelles. I que, en el fons, era una qüestió d’ego. I ja satisfet el jo, ara quedava satisfer la consciència pròpia, que és bàsicament estendre l’excel·lència per a tothom, és a dir, estendre el negoci de l’hostaleria de qualitat (com el que ha fet, ja que Dani García, ha construït un holding d’empreses de restauració, en el qual la qualitat i el preu van de la mà), com també exportar la cuina andalusa arreu del món una vegada la seva veu s’ha aixecat potent en un discurs de la cuina de les arrels i del sabor.

En definitiva, la vida segueix després de les estrelles Michelin, i per als restauradors i restauradores que cerquen i les somien no és res més que un objectiu, al qual s’ha de renunciar si al darrere no hi ha res més que una construcció de resposta al propi ego, que és molt reconfortant, sí.

Però no dura més que un sospir, perquè l’endemà, has d’obrir la persiana, mirar el sol i dir: la vida és bonica i em somriu? Doncs endavant, que ens somrigui a tots. I a seguir cuinant, i a gaudir dels centenars i centenars de projectes de cuina que hi ha a cada cantonada dels nostres carrers, i trobar la nostra pròpia estrella, la que ens fa somriure i gaudir d’un mos o d’un glop envoltats de nosaltres mateixos o dels qui estimem.