Tanca el restaurant l'Estel de la Mercè de Lleida

Era una tardor d’un annus horribilis. Enmig de la meva devastació personal per la pèrdua sobtada del pare l’agost del 2003. Cada vespre, pels carrers l’Anna passejava el seu gos i a mi, un estel em va il·luminar el camí vital. Una banderola es va arriar al carrer Templers, 19; era blanca i radiant, i una galeta en forma d’estel rubricava un nom que va començar a ressonar amb força a les terres lleidatanes.

Mercè Tomàs, una exalumna de l’Escola d’Hoteleria i Turisme, obria amb el seu company Toni Lara, de l’Hospitalet de Llobregat, un restaurant una mica amagat, en un barri obrer, lluny de l’epicentre gastronòmic de Lleida que proposava Gastronomia en majúscules. Era al carrer Templers on el tàndem perfecte que formen la parella va il·luminar el cel lleidatà per elevar la restauració a cotes estel·lars com les que havien rubricat en Burgués amb el seu Cassia, en Xixo Castaño amb el seu Malena o la Judit Masich amb el seu petit restaurant homònim. El dia que hi vam entrar, va ser amor a primera vista. Un Toni molt jove vestit impecable (no era vist enlloc a la Lleida del moment) va crear una màgica dansa que ens transportà en l’èxtasi més exultant gràcies al seus moviments coreografiats per l’elegància i la batuta de rellotge atòmic de la Mercè, de la qual en una simfonia mil·limetrada vestia la taula amb plats deliciosos. Recordo aquell steak tartar que ens va desencaixar la mandíbula per l’equilibri de tots i cadascun dels elements emulsionats per la mà del Toni. Unes croquetes excelses, juntament amb una coca de foie i finalment per les postres finals. Un fantàstic –per cruixent i punt de dolç– canonet de teula ensucrada farcit de mascarpone acompanyat de gelat de violetes. Unes postres senzilles que perduraran per sempre en la memòria dels afortunats que hem gaudit de la cuina l’Estel.

I així és com recordo que van encendre els fogons i van posar els focus al meu camí que aleshores començava: com un nucli en fusió d’un estel, en què els elements més elementals xoquen per esdevenir autèntiques composicions de plaer. Així és com aquesta parella de gent bona (perquè també he de dir-vos que són Bona Gent) van anar teixint complicitats amb molts de nosaltres, on vam ser seduïts per la sapiència d’en Toni amb tota mena de vins i licors d’arreu, i amb tota la mestria d’una cuina tradicional elevada a una enèsima potència. Perquè la Mercè ha fet cuina de sempre, la que ha mamat a casa seva més la cuina més tècnica afrancesada i mediterrània i una mica d’anglosaxona de l’estada al Regne Unit que va fer la parella en la seva joventut postadolescent amb tocs de genialitat i tècnica que ha anat aprenent humilment dels seus companys. Perquè sempre ha sigut molt de preguntar i de provar, fins a donar amb les mesures exactes per convertir molts plats de la seva cuina en petites obres d’art de la gastronomia.

La Mercè i el Toni han decidit que aquest és el moment. Avui, 30 de juny, un punt que restarà en la memòria col·lectiva d’una part de la ciutat de Lleida i més enllà per sempre. Tanquen l’Estel de la Mercè, en el mateix local que també va contenir el revulsiu Ambrosia de principis del mil·lenni. Ara és el moment per deixar apagar l’Estel de la Mercè, per donar caliu i una vida digna als fills de veritat que han sorgit de la seva llum. Un moment per parar, per prendre aire i dedicar-se als fills i a ells mateixos, perquè aquest ofici és un dels més bonics del món, però també és demolidor per aquelles persones com la Mercè i el Toni que han deixat en cada plat cuinat, i en cada copa servida un tros de la seva ànima gegant. Un Estel s’apaga, i és trist per tots els que gaudim i vivim de la gastronomia, però de ben cert que d’aquesta apagada renaixerà una Supernova encara més gran, més sàvia i més madura.