Perdiu 'a la minute'

Netegem la perdiu de ploma i la salpebrem. La sofregim amb oli d’oliva. La retirem i fem un sofregit amb les cebes. Quan estiguin daurades, s’hi afegeixen les pastanagues, les patates i les herbes aromàtiques.

Cocció. Quan el sofregit s’hagi reduït a la meitat, s’hi posen les perdius amb una mica d’aigua i es cou fins que quedin ben fetes És difícil preveure el temps de cocció per a les perdius, depèn molt de l’edat i de si són o no de granja. Es recomana anar-les punxant per veure si són cuites. De totes maneres, és difícil coure-les en menys d’una hora i mitja o dues.

Nyoquis. Per acompanyar la perdiu, farem uns nyoquis de panís. Posem la farina de panís en un recipient de vidre i hi tirem aigua freda. Ho barregem amb un batedor manual fins que quedi una pasta. D’altra banda, aboquem  igua dins un cassó, hi afegim una mica de sal i l’escalfem sense que arribi a bullir. Hi afegim la polenta, ho retirem del foc i ho barregem. Hi afegim la pasta de farina de blat de moro i ho tornem a batre amb el batedor manual.  Escalfem el panís torrat, l’incorporem a la mescla i seguim barrejant fins que obtinguem una massa uniforme. Traiem la massa del cassó i la tallem a trossets. Els fregim en oli d’oliva durant un minut i ja estaran a punt.

Tradició. La perdiu és un dels ocells de caça amb més presència al receptari català i a l’edat mitjana era més consumida fins i tot que el pollastre. La perdiu es troba als camps de blat i altres zones seques (per exemple a la Noguera, on es fa cada any la Fira de la Perdiu a Vilanova de Meià), a les vinyes, olivars, zones de matolls, etc. Menja, doncs, de forma selecta: cereals, llavors, olives, raïm. 

Propietats. Com altres carns de caça, les perdius són riques en ferro, fins i tot en més quantitat que les carns vermelles.