Desconfinant-nos

Pensava, aquests dies confinats, quines serien de les primeres coses que faria un cop puguem sortir a esbargir-nos. I amb tantes hores per centrar-se en un mateix (no tinc fills, no tinc persones al meu càrrec ni res que em permeti orientar els meus pensaments cap a una altra cosa), se m’han acumulat els objectius desconfinats. I després d’una espècie de síndrome de Diògenes en què no volia deixar res i fer-ho tot; he decidit que de les primeres coses que faré i retindré serà una experiència gastronòmica, i me n’aniré amb el ferrocata cap a Balaguer un dissabte de mercat, el primer dia que obri a les balaguerines i balaguerins i forans la majestuosa plaça del Mercadal (recordeu que és la plaça porticada més gran de Catalunya). Aquell dia me n’aniré a Cal Xirricló a esmorzar uns popets amb suc i uns callos.

L’esmorzar de forquilla i ganivet que des de l’any 1954 cuinen cada dia i que ja s’ha convertit en una espècie de pelegrinatge per a molts que hem conegut aquests fabulosos popets estofats amb el seu suc, i que reposats unes hores encara són més bons. Tenen el seu just picant, l’acidesa i salaó pròpia de l’aigua de mar que els popets de Tarragona deixen anar en aquest suquet on hi podries sucar llesques i llesques de pa. Us podria explicar la recepta, que és molt fàcil però si teniu cap dubte, podeu aconseguir La nova cuina de Balaguer d’Editorial Pagès. Un llibre que resumeix aquesta recepta i moltes altres del restaurant que ja és història gastronòmica de la capital de la Noguera.

Com és obvi, aquests dies de confinament he aprofitat per cuinar molt per a mi i la meva parella, que pot dir que no ha repetit menú cap dels dies que hem estat tancats en el nostre pis lleidatà. És un dels avantatges de viure amb un cuiner. Un dels jocs que he proposat ha sigut un recorregut gastronòmic pels nostres llocs preferits i les nostres menges favorites. Compartir amb algú que estimes el plaer de menjar bo i bé en llocs que estimem, fa que trobis a faltar molts llocs que sembla que la primavera se’ls va engolir. He cuinat croquetes, pizzes, pasta casolana, pastissos, coques, estofats, caragols, he recordat plats clàssics de la cuina d’aquí i d’enllà; hem fet brioixos, massa mare, magdalenes, adobats, bunyols de quaresma, torrades de Santa Teresa, steaks tàrtar, caragols, pad thais, moles i cuscús. Hem viatjat per Llatinoamèrica, Àsia, l’Orient proper, el Magreb i per la memòria. Hem visitat virtualment aquells restaurants que estimem amb la replicació de plats que ens enamoren i hem revisat aquella llista que tenim de restaurants per visitar.

Estarem desconfinats, pot ser sí. Però jo, com molts en aquest sector que dominen la mestria de la gastronomia, restarem confinats igualment perquè molts haurem perdut el nostre lloc de feina, molts hauran de tancar els seus locals i les llistes que m’he fet aquests anys i que he revisat aquests dies de clausura s’hauran d’escurçar. Desitjo equivocar-me amb tota la meva energia. I per això reivindico aquestes setmanes que hem practicat com mai a les nostres llars la gastronomia i hem après tantes coses amb els streaming en viu que han fet incomptables xefs. Hem cuinat les receptes de l’àvia o de la mare que hem recuperat. Hem tret la pols als llibres de cuina que teníem en prestatgeries i que ens han donat saboroses alegries. Hem buscat tutorials de com reposar allò, com adobar, com estirar, com fermentar.

Espero que quan aixequi la persiana la gastronomia després d’aquest malson apocalíptic, ens retrobem tots plegats amb ella i tot i que serà difícil perquè la nostra butxaca estarà escurada, recolzem, entre tots, els professionals que ens donen felicitat en cada mossegada que practiquem als seus locals amb la companyia de la sala, la magnífica i molt invisibilitzada i importantíssima sala. I no oblidem que la gastronomia és cultura també i és un bé que hem de preservar entre tots. Des d’aquest desig i esperança us envio molts ànims desconfinats i molta cuina, molta i moltíssima gastronomia per a tots vosaltres.