Salut i gastronomia!

Fa més de sis mesos es decretava l’estat d’alarma per fer front a l’epidèmia provocada pel coronavirus SARS-CoV-2, i es paralitzava la nostra vida actual, la del capitalisme més pur i dur per pal·liar els efectes que estava provocant la quantitat de persones infectades als hospitals i la gravetat que les autoritats sanitàries explicaven que els pacients ingressats patien, d’aquesta nova malaltia de la qual sabíem ben poc.

Al començament de la pandèmia, ja vaig dir que aquesta situació suposaria un canvi de paradigma en el món que intentàvem viure just abans que les notícies a la llunyana Xina ens expliquessin que alguna cosa molt seriosa estava passant per l’Orient del nostre horitzó. Passats aquests mesos, exactament 204 dies després, el canvi de paradigma s’ha complert.

Ara a la una de la matinada els restaurants i bars estem tancats. Tots els locals de lleure nocturn no han obert encara. Ens passem el dia al carrer emmascarats. Ens rentem les mans cada cinc minuts, no ens abracem, no ens petonegem i ens reunim en grupets, treballem amb distància (els que poden). Hem passat a comprar gels hidroalcohòlics i desinfectants de tot tipus, rentem la roba al dia com si fos d’un sol ús, i hem incorporat mil i un mètodes d’higiene i mascaretes a les nostres motxilles, bosses i butxaques.

Anem al teatre, al cinema i tot tipus de locals interiors, enmig d’una cerimònia diària de neteja, de paciència perquè hi ha cues i d’observar si la veïna fa cas dels protocols de seguretat. Els bancs, cadires i llocs d’espera estan precintats d’una manera lletja i sense cap criteri mentre als busos, trens i avions podem arronsar-nos al nostre veí de seient.

Hem de dur mascaretes a l’aire lliure però a l’arribar a un seient d’un restaurant ens la podem treure, i ens podem asseure al costat sense cap tipus de distància.

Moltes coses han passat en aquests mesos que encara no hem paït en cap dels sentits possibles. És veritat que hi ha certa recança per les setmanes tancades en la primera etapa de l’estat d’alarma, i després en la desescalada i l’arribada a la normalitat la bofetada a les terres de Ponent especialment al Baix Segre, va ser demolidora. Dos setmanes de tancament total, i quasi dos mesos de restriccions d’aforament i limitacions d’ús de l’espai sense una política comunicativa de les autoritats que fos clara i determinada.

Passats aquests mesos d’incertesa i de por, perquè és un dels sentiments que genera el desconeixement.

Hem après a dominar-la i hem aixecat persianes amb un únic objectiu molt clar: fer gaudir els nostres clients sense res més que el que sabem fer: cuinar i servir. I ens hem retrobat amb cadascuna de les persones que esmorzen fent un bon entrepà i un cafè al bar del nostre barri. Les que fan un dinar amb el seu client o les que es reuneixen amb el seu amic per parlar amb un cervesa a la mà, o la que en un cop de cap es reuneix amb la família (no més 6 de persones) per celebrar l’aniversari de casats dels pares, l’onomàstica o, senzillament, celebrar que som vius. Això és gastronomia, celebrar la vida a l’entorn d’una bona taula, i no ens ho traurem del cap, perquè la vida és curta i un dia un maleït virus ens la pot llevar.

Ara més que mai la gastronomia és segura, així que omplim bars, restaurants i cafeteries i deixem que ens omplin de vida les bones menges i el bon beure perquè, tot plegat, això també és salut.