L'escopinya

Els dies de festa, quan saps que ja no has de fer res més que deixar-te arrossegar pel dolce far niente, hi ajuda molt l’ingredient del qual us parlaré avui: l’escopinya. Aquest bivalve de la família dels cardítids és un excel·lent acompanyant en un dia en què el plaer és no fer res. Són poques les persones que no saliven quan empenyem la llengüeta de la llauna i sentim aquesta olor iodada que ens recorda el mar. El que ve després ja ho sabem, el paladar se’ns omple de mar i de l’acidesa de l’amaniment, que a cada casa és un secret. N’hi ha que hi posem llimona i un polsim de pebre negre, hi ha l’opció de posar-hi vinagre i pebre vermell dolç, i una mica d’oli. I l’opció al natural, només gaudint del seu sabor marítim al màxim. I totes aquelles versions que puguem imaginar. Jo gaudeixo moltíssim fent-me un entrepà amb les escopinyes de llauna, i el pa ben sucat de tomàquet i d’oli d’oliva verge extra. Tot depèn del dia, però el plaer més gran d’un diumenge de vermut és amanir bé les escopinyes i fer de servir de cullera patates xips ben cruixents i arrugades i combinar-ho amb glopets d’un bon vermut negre.

Aquests animalons de closca en forma de cor, ben ferma amb 28 estries ben definides que deixen entreveure un peu ben gran respecte a tot l’organisme que l’usen per a desplaçar-se, es poden trobar arreu del planeta en la zona tropical i subtropical, en mars d’aigües riques en nutrients, ja que s’alimenten de petits organismes tant vegetals com animals.

Al nostre país en trobem a la conca Mediterrània, però sens dubte la que té més valor gastronòmic i de la qual hi ha una autèntica indústria alimentària creada al voltant és el catxel o Cerastoderma edule. La zona del Cantàbric, i especialment les costes gallegues, en són les grans protagonistes. Aquestes paguen la pena quan n’és plena temporada, de setembre a maig (tot i que en podem trobar tot l’any depèn d’on provinguin), però si és gallega ens haurem de cenyir a la temporada, només cal que amb la paella ben roent les hi tirem, les tapem, i en menys de 30 segons se’ns obriran i només les haurem d’amanir amb oli bo i un polsim de pebre negre recent molt (si pot ser, millor).

L’escopinya és un ingredient perfecte per fer festa major i deixar-se dur a la vida hedonista. Encara tinc al cap un meravellós arròs que vàrem menjar a la Costa do Morte, i que estava fet amb còdium (un tipus d’alga, que l’anomenen el peu de cabra dels pobres) i escopinyes. Només us dic que mentre escric això em saliva el paladar i la pell dels braços se m’ha ficat de gallina. No hi ha res més bo al món que conèixer i assaborir aquests productes meravellosos que la mare natura ens ha lliurat i que tenen tant de personalitat que només coure’ls lleugerament ja són tota una declaració d’intencions. I, si no, sempre tenim la possibilitat de comprar-nos una llauna d’escopinyes de les que trobarem al mercat de mil i una qualitats o bé asseure-us en una bona terrassa i deixar-vos que us portin les escopinyes amb un bon vermut. A gaudir del diumenge i les escopinyes cuinades de qualsevol manera; al vapor, amb suquet, a la planxa, a la brasa, saltades amb uns rovellons (per què, no?) o simplement amb una pasta italiana amb força julivert i uns allets fregits.

I com diuen les oques grasses: “Ets un aspersor/ ets un aspersor d’amor/ El que portes ho portes tu/ portes la foscor/ portes camps de llum/ Escopinya.”