Cal tenir més paciència que un mestre d'escola

Encetem un nou curs escolar i això significa la posada a lloc de totes i cadascunes de les coses que al llarg de la temporada vacacional de l’estiu s’han desmarxat (que diria la meva iaia). No obstant, una de les coses desmarxades dels darrers temps és la falta d’educació. Els que ens dediquem als oficis de la gastronomia, afirmem amb rotunditat com ja fa molt de temps que s’ha estès la mala praxi de la suficiència i displicència de molta clientela que farta i avorrida de les seves vides pensen que el simple fet de pagar un servei en un restaurant dóna dret a tractar inefablement les persones que treballen per fer-les sentir com a casa (pot ser aquí hi ha el primer error de base). No sabem si a casa seua tracten així la parentela, però de ben cert que deu ser així si tracten molts cambrers, cambreres, cuiners i cuineres i empresaris i empresàries de la restauació amb l’altivesa del rei magnànim en què el seu plural passa a ser de majestàtic a paupèrrim.

De gent maleducada n’hi ha a tot arreu, cert; però nosaltres patim el masclista “xata” o “nena”, o que ens cridin xiulant com si fóssim un gos, o que ens facin gestos esparverats que creen un nou llenguatge de sords que hom ha d’entendre, vaciles de generació zeta, gràcies sense cap tipus de sentit, desordre, petits actes vandàlics, furts de material del restaurant, pixades literals fora de test als banys, l’ús de compreses en llocs forassenyats, aixetes sense tancar per no se sap quin motiu, mil i un bocins de llimones de la beguda escampats per terra o per botelles d’envasos retornables..

I la moda més hilarant de totes, fer-se l’enutjat per un simple comentari, petició, demanda o crida d’atenció per part dels treballadors al client o a la clienta.

La moda de l’aquí mano jo, perquè sí, perquè som a l’època feudal en què la servitud i el vasallatge formaven part del contracte social, encara perdura per a algunes persones que creuen que poden humiliar, difamar per xarxes socials o desprestigiar un negoci de treball dur i artesania que són totes les empreses d’hostaleria i hoteleria.

I ho poso per damunt de tot ja que aquest any ha sigut molt díficil, per a totes i tots, però els rebecs que estem aguantant en el sector molts dies fan que es treguin les ganes de viure d’aquest ofici tan bonic. Certament la pandèmia ens ha ocasionat estralls anímics i que haguem de convertir-nos en infermeres i doctores dels clients, demandant el compliment cada dia de les mesures anti-Covid, recordar a molta clientela que hem de tancar, que no es pot consumir a l’exterior sense la famosa distància social, tensa molt la corda, però nosaltres també som persones que tenim un horari, unes hores de conciliació amb la nostra vida, que tenim sentiments i en definitiva que estem al vostre servei, però al vostre servei significa que us oferim uns drets nostres a canvi d’una sèrie d’obligacions, la mínima de les quals és la bona educació.

I nosaltres segur que hem de millorar moltes coses també, tot passa per tenir professionals qualificats que sàpiguen atendre totes les persones, que capacitin els restaurants per donar un bon servei i que puguin atendre la més mínima de les foteses de la nostra clientela, i certament insto institucions i empreses d’hosteleria que tinguem cura d’un sector professional on cada cop costa trobar més persones encarregades de l’atenció al públic.

No tot ho hem de centrar en un somriure amable i càlid, darrere hi ha d’haver qualificacions i remuneracions professionals, per evitar que les demandes dels clients i clientes puguin ser sòlides i emprenyades. I aleshores començarem que l’educació en el servei i en la no formal de la bona educació sigui un èxit col·lectiu.