Torrons per tenir tot l'any

Passades ja les festes i instal·lats en el malaurat gener més pelats que l’any anterior, seguim. I no sé si sou dels que ventileu els estocs de dolços nadalencs a temps o sou a pasqua i encara teniu al rebost torrons i polvorons. Jo intento fer els deures i m’acabo els torrons que entren a casa per la Immaculada abans que arribi la candelera, final de festa litúrgica del naixement del Senyor. No obstant, ja fa unes temporades que aposto perquè aquest dolç tant de temporada (com quasi tots els dolços que mengem) s’allarguin en l’any i no siguin flor d’uns dies desaforats. Aquests dolços em semblen un punt final perfecte a un dinar o simplement un berenar quan arribem afamats a casa.

No se’n sap ben bé l’origen, del torró, però hi ha certes sospites que s’inspiren en els dolços àrabs, que sempre s’han basat a treballar els fruits secs com l’ametlla o l’avellana amb mel, ous i sucre. De fet, si mirem la distribució territorial de l’elaboració d’aquest dolç veurem que des de les terres del sud de València (Alacant i Xerta) fins a les nostres comarques de ponent (Agramunt) hi ha una tònica generalitzada que ha fet d’aquest dolç un senyal inequívoc de la unió cultural que ens agermana a totes les persones dels països catalans. No obstant, també trobem torrons a França, Itàlia i el continent sud-americà. La recepta d’un torró ja es menciona al tractat gastronòmic més antic de l’Edat Mitjana. Al Llibre del Coch del mestre Robert es cuina aquesta pasta elaborada amb fruits secs que ha arribat als nostres dies com un producte nadalenc 100%. Els lectors més grans recordem sens dubte amb melangia la tonada d’una cançó que instava a tornar a casa i menjar un bon torró. I això era així perquè la recollida dels fruits secs es feia amb els primers freds de la tardor i se’n cuinava els excedents amb productes conservants com la mel i el sucre per tal de tenir-los com a reserva calòrica per als dies d’hivern. Aquesta és la raó per la qual formen part de la litúrgia gastronòmica nadalenca.ç

Pràcticament arreu dels països catalans es produeixen torrons, però entre Agramunt i Xixona (Alacant) es reparteix bona part de la producció de l’estat, essent especialment famosos el torró tou de Xixona i el dur d’Agramunt. I si antigament era un producte que només les cases més benestants podien gaudir durant les festes de Nadal, ara arriba a tots els consumidors.

Han arribat per quedar-se les barreges dels torrons clàssics d’ametlla, avellana i rovell amb altres sabors com la xocolata blanca i la negra, gustos impossibles com els que ens recorden combinats alcohòlics i l’extraordinària (per original) però errònia (per mi) versió del torró i pa amb tomàquet que ha elaborat la casa catalana Virginias aquesta temporada.

Jo aposto perquè tinguem sempre una bona tauleta de torró a casa amb la qual podem fer púdings, pastissos i berenars saludables, i que els consumim artesans, que són més cars, sí, però molt més saludables que els industrials, ja que aquests porten refinats i conservants de mala qualitat. No cal que el torró torni a casa per Nadal; millor que es quedi tot l’any al nostre rebost.