Tirem-nos els plats pel cap

L’experiència gastronòmica passa per moltes fases. Des de l’arribada al restaurant, passarem per diverses etapes abans de fer una queixalada al que ens arribarà des de la cuina. L’espai que ens envolta, la higiene del lloc, la benvinguda que ens facin les persones que treballen a sala, com veiem la carta, les estovalles, les copes i finalment com arribaran aquells plats cuinats, on és importantíssim el recipient que els contindrà.

Fins fa relativament poc, molts restaurants compartien vaixelles semblants, i pràcticament totes les vaixelles eren blanques ceràmiques i poca cosa més. No obstant, l’arribada de la nova cuina contemporània i els menús degustació i també altres cultures gastronòmiques del món va anar canviant el paradigma de les vaixelles, que començaren a diversificar-se fins a no tenir límits.

Ara podem menjar dins de botelles de vidre partides, plats en forma de peixos, soperes que s’han convertit en plats per amanida, enormes llenços de porcellana on es poden pintar grans receptes culinàries. Plats que semblen llaunes de conserva o trossos de fusta on es posen petites mossegades. Els materials també s’han multiplicat exponencialment fins a l’infinit: porcellana, ceràmica, pissarres, polipropilè, acer, ferro, pedra, fusta, papers, cartró, bambú, fulles i segur que me’n deixo algun.

Certament és important on mengem els que ens proposin els cuiners, i tot i que sovint s’ha sacrificat el protocol i el saber fer menjant, per vaixelles que ens provoquen autèntics problemes quàntics per menjar-los, la tendència ha arribat per quedar-se i molts restaurants quan plantegen noves cartes, pensen en la vaixella com un input més per millorar l’experiència del client.

Vosaltres us ho plantegeu a casa? O tireu de vaixelles heretades, comprades a Ikea o en qualsevol lloc low cost i a mesura que es van trencant aneu guardant plats de diferents mides, colors i formes? Ara torna tot allò que denostàvem dels nostres avis, i allò més últim són els plats de duralex taronges, verds i blancs que són autèntiques peces de col·leccionista. La història va començar l’any 1939 quan el fabricant de vidres per a vehicles francès (Saint Gobain) va crear un material molt més durador que quan es trencava ho feia en mil bocins. Així, quan va acabar la Segona Guerra Mundial, va decidir extendre la fabricació de petites peces de vaixella amb aquest material, ja que preveia per la recessió que es vendrien molts menys vehicles i que les famílies de mig Europa que havien perdut totes les vaixelles de ceràmica començarien a comprar aquestes col·eccions per la resistència i el baix preu.

Els primers models són els mítics plats blancs transparents en forma de margarita que van crear una tendència europea i que van omplir tots els aparadors d’aquest preciosos plats, senzills, duradors i barats. I que van arribar a casa nostra en plena postguerra, quan la marca va entrar al país amb la seva fàbrica i les seves ja mítiques vaixelles de vidre ambre. I més tard de color verd. Ara la marca no passa per un bon moment després de la pandèmia, però segur que se’n sortirà. Perquè tots volem donar un toc diferent a les nostres menges amb més vaixelles, amb més color i més textures. I segur que de tant en quan compreu alguns plats nous per la col·lecció i així doneu color i bones experiències als vostres dinars casolans. I si no sempre ens quedarà tirar-nos els plats pel cap.