Gastrònoms

L’1 de març de 1922 naixia a Mataró Néstor Luján Fernández. El geni del periodisme gastronòmic hagués fet 100 anys si malaurademnt no hagués mort fa 27 anys, el 1995. Es llicencià en filosofia i lletres el 1943 i durant força temps va estar dedicat a treballar a la revista, de la qual fou director fins al 1975. Durant aquesta etapa va néixer la necessitat d’escriure la seva ingent memòria gastronòmica i la història que devorava com a persona llegida i instruïda.

El nom d’un personatge de Dickens, Pickwick, era el pseudònim amb què signava els seus articles sobre la cuina clàssica que es feia fora de les nostres fronteres. De lletra ben fina, amb una ironia molt ben treballada i una passió gegantina en el domini de la història, les seves cròniques sobre cuina eren delicioses i ell aparentment un gourmet d’elegància vestida amb els millors vestits.

Els que varen compartir amb ell moltíssims dinars i sopars deien que menjava com un ocellet, Va ser enfant terrible de la propaganda del règim, i sobretot de la publicitat gastronòmica de l’aleshores ministre de turisme i consum Manuel Fraga, al qual va titllar d’inepte per fer els Paradores Nacionales i dels quals va escriure autèntiques cròniques maledicents que van provocar finalment (i molt curiosament per un article contra el català) que fos detingut i condemnat per la censura franquista.És aleshores quan abandona la revista Destino i comença a escriure novel·les que el fan guanyador de diversos premis de literatura, entre ells el Ramon Llull de l’any 1994 o el Sant jordi de 1995. No obstant mai deixa d’escriure sobre la seva passió, que era la cuina i tot el que envoltava aquest món màgic que sempre us intento explicar.

Les seves cròniques sobre els millors restaurants de l’època, sempre amb el suport dels seus coneixements de la història i amb una notable capacitat descriptiva de les característiques dels ingredients, són una deliciosa manera d’entendre la nostra forma de ser. S’entén l’inexorable èxit del qual avui gaudeix la cuina feta pels artesans dels restaurants, de la qual Néstor tenia un profund respecte.

Els seus articles sota el títol Coma Bien són unes joies de la literatura periodística contemporània, de la qual en podem llegir més de 25.000 articles.Luján seria el nostre hedonista perfecte; ell deia que l’esperit era com la digestió, és més refinat com millor sigui la matèria primera que es dona a l’estòmac. Defensava que no hi hagi mesura de viure amb la seva cèlebre frase “l’única manera de viure es viure sense mesura”.

Luján era capaç de negar l’existència de les cuines gastronòmiques universals com la xinesa o l’espanyola, perquè afirmava que el corpus culinari el conformaven el receptari de cada una de les cases i per tant no existeix una cuina nacional. També de Luján s’ha dit que només escrivia de cuina elitista, i sí, potser podia parlar de grans restauradors i gastrònoms de l’època, però el seu coneixement dels productes el feia parlar extensament d’unes llegums o d’una les seves majors addiccions: l’amor pel porc.

Dos productes no relacionats amb les grans fortunes.Hem de reconèixer aquesta figura important i ara que fa 100 anys que va néixer paga la pena recuperar el Libro de la cocina española, o en català el Diccionari Luján de gastronomia catalana, o molts dels seus articles que ens ensenyaran a cuinar i menjar bé, sens dubte.