Clàssics dels clàssics

A la ciutat de Lleida, com en molts restaurants del nostre país, es menja com els àngels. Tot i que hi ha una mala fama no compresa a Lleida de caragols i racions per a gegants, on la carn a la brasa n’és protagonista, també hi ha hagut lloc per a la gastronomia entesa com aquell xup-xup ancestral d’amor i atenció per les coses ben fetes. Si caminem arreu del territori sempre trobarem racons on la cuina i la sala són els protagonistes absoluts.

A Lleida, des de l’any 1981, hi brilla amb llum molt pròpia un petit xalet on, com si es tractés d’una casa tirolesa de la Suïssa més recòndita, la família Botargues fa cuina amb majúscules. En Jordi Balasch Folch, cuiner curtit i bregat al famosíssim i ja desaparegut San Bernardo, va decidir amb tota la família d’una nissaga de restauradors amb molta experiència obrir aquest petit menjador (no hi caben més de 25 persones), per cuinar-hi producte de qualitat.

Ingredients poc típics a la zona, com gambes vermelles, musclos i ostres, tòfona i bolets, salmó o foie... i així fins a omplir una carta on no s’escapa el mínim detall de la temporada, la frescura de l’horta i l’aigua del nostre mar Mediterrani.Des de sempre he recordat anar-hi amb el meu pare, és d’aquelles imatges que en dies de festa grossa sabia que cauríem per la sala i, gràcies a la mestria d’en Manel, gaudiríem com mai del menjar.

Ja sabeu que a casa sempre hem apreciat la bona cuina gràcies a les meves àvies, tietes i tiets que han tingut excuses de reunir-nos a l’entorn d’una bona taula. I el meu pare sabia que al Xalet Suís trobàvem la felicitat compartida en unes estovalles blanques immaculades; en un local petit, com el menjador de casa, al bell mig de la ciutat.Passat el dol per la pèrdua massa d’hora del meu pare Jordi, vaig tornar als fogons un vespre de tardor amb el confort de la bona companyia d’uns amics. Hi vaig entrar amb aquella recança per tornar a un espai amb tants bons records, en què l’energia d’en Jordi hi era present. Aquell vespre, potser quasi 12 anys més tard de l’any zero, vaig saber que tornava a casa. Perquè el Xalet Suís és casa. És bona cuina i saber fer. Es la senzillesa i la complexitat de la bona cocció dels peixos i per cuidar fins al mínim detall. Els que hi heu estat, sabeu de què parlo. I els que no, ja trigueu a anar-hi per comprovar-ho.Ara hi he tornat, després de molts mesos. És difícil trobar-hi taula si t’hi presentes de forma espontània, així que planifiqueu el viatge a la suïssa de la Sònia.

Ara hi cuina la filla d’en Jordi, la qual manté l’essència de sempre, la del petit restaurant que varen muntar una parella que, segons tinc entès, com que ella era suïssa varen voler portar les fondues típiques del petit país centreeuropeu a casa nostra. Ara ja no les hi trobareu, però el xalet dibuixa un llenç ple de subtileses de la cuina ben feta en què el peix, els arrossos i la sopa de marisc, així com els peixos salvatges, en són la base. Sense oblidar el plat que il·lustra aquest article. Si en Manel us el canta no ho dubteu, demaneu-lo.

Parlo dels meravellosos raviolis de llamàntol, un d’aquells plats inoblidables que sempre retindré a la memòria. Ara només sé que hi he de tornar més sovint perquè allà s’hi gaudeix excelsament.

ENTRE COPES

Troballa Arrels.

La família s’amplia. La nostra proposta d’avui és una novetat que fa menys d’un mes que ha sortit al mercat. Es tracta d’una nova referència del celler Mas Blanch i Jové de la Pobla de Cérvoles que amplia així el seu catàleg on trobem els Saó (Abrivat i Expressiu, el blanc i el rosat), els Petit Saó (blanc i negre) i els Troballa (a partir de la garnatxa negra i la blanca).

És en aquest darrer apartat on s’amplia la família amb el Troballa Arrels. Es tracta d’un vi jove que, per tant, no ha passat per àmfora i bóta com el Troballa negre i, a diferència d’aquest darrer, no porta sulfits afegits.

Prové de les vinyes plantades a 800 metres d’altura i la verema es va fer manual. Té tocs de prunes, cireres, maduixes i taronges, a més d’uns subtils records de cassís, gerds i mores. En boca sobresurt un punt salí i torrat, amb un final molt fresc i balsàmic. És ideal per acompanyar carns, pastes, arrossos, formatges curats, embotits, plats lleugerament especiats o amb salses de fruites. Si en més d’una ocasió recomanem provar els vins al lloc on naixen, en aquest cas redoblem aquesta recomanació.

Perquè a Mas Blanch i Jové no només hi trobem experiències enològiques sinó que l’art, la cultura i el territori tenen un paper protagonista, fet que enguany va valdre al celler el premi Vinari a la Millor Visita Enoturística i Experiència de Tast. Així, en aquest espai privilegiat de la Pobla de Cérvoles que va ser “beneït” per l’artista Josep Guinovart, podem combinar activitats gastronòmiques, amb concerts, exposicions o multitudinaris concursos de dibuix infantil.

Però la joia de la corona que van endegar la Sara Balasch i el Joan Jové, i que ara dirigeix la seva filla Sara Jové, és la Vinya dels Artistes. Enguany s’hi ha “plantat” el Poema de l’Home de Guillem Viladot, l’homenatge perfecte a l’inclassificable creador d’Agramunt en l’any que se celebra el seu centenari, un aniversari que no totes les administracions públiques han sabut commemorar com calia.