Llegir o descarregar

Ara fa quasi tres anys començava un marejol que va arribar com un tsunami a tot l’univers humà i que ens va canviar una mica, tot i que, pel que es veu, poca cosa hem après. Els restaurants vam haver de tancar durant moltes setmanes, més del que vam voler i vam poder. I des d’aleshores una de les coses a les quals vam haver de renunciar és al fet que un cambrer o un membre de la sala d’un establiment de restauració ens donés la preuada carta.

Una de les coses més importants de l’experiència com a client en un restaurant és la lectura de la carta. Tot el que es refereix a la imatge d’un establiment gastronòmic és resumeix en com de treballada està la carta.

En aquesta s’explica la cuina que es fa, com es cuina i com se serveix.Rebutgeu aquelles cartes que no han sigut dissenyades per un professional, ja que aleshores es tendeix a mostrar que importa poc el que es fa a la casa de menjar on aneu. Recordeu aquelles cartes de fa trenta anys, on podies veure fotografies del menjar, amb els preus ben assenyalats i emmarcats, o aquelles llistes inacabables de plats sense ordre ni concert, impreses en folis (no DINA4) i que s’embossaven en cartes de símil cuir i que de tant us quedaven enganxoses, i costava passar i inclús havies de treure la fulla de dins, perquè la lletra quedava emboirada? Quins canvis han patit les cartes i menús arreu del món, oi?No obstant, tot això va quedar relegat al maleït codi QR, que fa fins i tot més estimades aquelles cartes demodé que em semblaven un horror.

Ja sé que potser pecaré de boomer o millennial, però em semblen terrorífiques aquelles cartes digitals que t’has d’obrir als mòbils i que si no portes un d’aquests de pantalles infinites, has d’estar ampliant i movent les pàgines com un posseït que fa que (jo i molts de vosaltres, n’estic segur) acabi perdent la paciència i li diguis al cambrer que t’anoti les primeres quatre coses que t’has mirat.Reivindico, si us plau, que s’aturi el despropòsit de les cartes digitals o en suport píxel, i es torni a una feina bonica que és mantenir i organitzar la carta en aquells restaurants en què la imatge importa i en què la comoditat del client sigui la primera opció davant del dolor que pot ocasionar una carta mal feta. En aquest sentit, la sempre elegant i gegantina professional Elena Arzak en parlava al Sebastián Gastronomika (el degà dels congressos gastronòmics d’Europa) i reflectia que es tornés als suports físics en l’explicació dels menús, plats i vins d’un restaurant, que formen part del ritual gastronòmic.

I així aprofitem i tenim l’excusa perfecta per amagar el mòbil i gaudir amb la parella, els amics o la família de l’àpat que cuinaran i serviran els equips dels restaurants. No cal que tot ho mirem a través de la pantalla, i toquem, sentim i olorem un suport inequívoc que ens farà salivar i que ens ompliran de joia.

Cartes, si us plau! No són cap joc, al contrari, són quelcom importantíssim que la pandèmia ens va llevar però que ha de retornar en tots i cadascun dels restaurants tranquils, així aprenem a gaudir i a aturar-nos d’aquesta vida massa ràpida.