El decàleg del bon client

Darrerament per xarxes, diaris i blogs gastronòmics estic llegint que el Freddie Krugger de la gastronomia està més viu que mai: els no show. Sé que us pregunteu què coi significa aquest enèsim anglicisme. Doncs significa no aparèixer o, senzillament, protagonitzar un comiat a la francesa.

El debat és etern: què es pot fer? Hi ha força restaurants que estan habilitant les reserves via web i demanen una fiança com a dipòsit que, si anul·les o ets menys comensals dels pactats, el restaurant es queda per compensar els problemes que suposa una cancel·lació o modificació de la reserva i evitar, així, els famosos no shows. És una pràctica habitual que un grup d’amics faci reserves en diferents restaurants per al mateix dia concret (per assegurar-se la reserva tal dia) i després, a darrera hora, decideixen anul·lar les que menys els interessen per anar a l’escollit. Com es pot ser tan desconsiderat? Vosaltres compraríeu entrades per al futbol o el teatre a diferents partits i sessions i després aniríeu al que més us abelleixi segons criteris i motivacions aleatòries i arbitràries? No ho faríeu perquè perdríeu els diners de l’entrada. Doncs imagineu-vos la cara que se’ns queda als restauradors quan hem dit que no a tres, sis o deu taules (cosa que pot passar en molts restaurants) i, de sobte, una taula no es presenta. O senzillament havien de ser sis persones i només en venen dos.

I sé que és complicat quan es tracta de reserves grans. Pot passar que aquell dia estàs malalt; o no podràs arribar a l’hora per la feina; o has perdut el tren d’arribada; o estàs cansat, o ha fallat el cangur. D’acord. I per això som molts els que comprenem aquestes situacions de la vida i ho acceptem. Però una cosa és un imprevist i una altra és no tenir esme ni de trucar.

Igual que se’ns demana –i tenim l’obligació– que us sentiu com a casa; que mengeu com els àngels; que tinguem les instal·lacions netes; que complim totes i cadascuna de les normatives, codis i lleis per fer la nostra activitat i que cobrem un preu just per tot plegat; també estaria bé que hi hagués el decàleg del bon client. Aquest hauria de tenir en compte coses tan senzilles com la puntualitat; seguir les polítiques del restaurant; ser educat amb el personal del servei; complir amb la reserva i pagar el preu estipulat. Ja n’hi ha prou de demanar un didal de regal o un cafè extra quan ja està tot pagat!

Tot costa diners, estimats i estimades clients, i crec que no se us acut, en una fruiteria, un cop pagada la compra, demanar que us posin una poma de més. Tampoc arribeu una hora tard al dentista o no se us acut deixar d’avisar la padrina que no anireu a dinar. És trist que s’estigui estenent aquesta pràctica habitual, i més ara que els preus estan disparadíssims i tots volem que vingueu a casa nostra. Però no a qualsevol preu. Només cal que entre tots fem d’aquest món de la gastronomia un refugi segur de talent i benestar, i aquestes conductes interessades no ajuden gaire a construir relacions amables en un món bonic. No m’agradaria que s’estengués l’ús del dipòsit a tot arreu. Tingueu present aquest text ara que venen festes i s’organitzen molts sopars d’amics, familiars i empreses.