SEGRE

Diumenge, dia del vermut

L’italià Antonio Benedetto carpano va crear aquesta beguda macerant vins blancs amb diverses herbes

Diumenge,         dia del vermut

Diumenge, dia del vermutRAFA MAIRALES

Publicat per

Creat:

Actualitzat:

Ja hem passat l’equador de l’hivern i els migdies de febrer són de sol d’hivern. Dels raigs de l’astre solar no defugim perquè ens dona el punt just d’escalf sense caure en la seva justícia enlluernadora que ens pot perfectament rostir en els dies caniculars. I no és diumenge o migdia de febrer sense les terrasses plenes de gom a gom aprofitant el despertar de l’hivernatge que hom fa a les terres de Lleida després dels dies més emboirats. I no és diumenge si no hi ha el cerimonial postmissa dominical del vermut.

El concepte ara va més enllà del beuratge inventat pels italians que us explicaré, i és que aquest mot és una acció, és un adjectiu i és un tot per un migdia de festiu. Vermutejar és allò que amics, famílies i parelles converteixen en l’avantsala d’un bon àpat del dia de festa per excel·lència al calendari gregorià cristià. Antonio Benedetto Carpano fou el creador d’aquest beure l’any 1740 a la ciutat de Torí.

Macerava vi blanc amb herbes que rebaixaven els gustos alcohòlics dels vins blancs d’aleshores. L’objectiu era que el poguessin beure les dones perquè en l’època de Carpano els vins negres italians eren massa estridents per ser beguts plaenterament pel públic femení incipient i que aleshores començava a sortir del rol domèstic.

Aquest vi blanc macerat amb herbes i fortificat es va batejar amb la principal herba que contenia (en una fórmula originària que en contenia prop de vint-i-cinc més). És la paraula wermu, de l’alemany (o en català l’absenta o donzell), que és l’herba que majoritàriament s’usa per elaborar aquest beure.

Així s’inicia una mena d’escola del vermut que al llarg dels anys i en l’adaptació als diferents territoris podem parlar del vermut tipus italià, francès o espanyol. Generalment a Itàlia els vermuts són una mica més dolços, perquè s’hi posa més sucre ja que les quantitats d’absenta i de fortificació amb licors són superiors i per treure l’amarg d’aquest beure s’afegeix més sucre tot i que no ho sembla.

A França va ser la família lionesa de comerciants Noilly-Prat la que va importar d’Itàlia la famosa beguda que ja aleshores s’anomenava vermouth. Un segle després és quan aquesta beguda explota a la zona del Piemont i es converteix en el beuratge de moda entre les elits de la societat francesa.

La família que ara dona nom a una marca reconegudíssima a França recepcionava el vermut als seus magatzems de la localitat de Marseillan. La intrahistòria que ens ha arribat fins avui en dia d’aquesta marca és que al guardar-se a l’exterior dels magatzems, el vermut francès té la tendència a ser una mica iodat, i per replicació amb d’altres classes de licors i destil·leries s’hi posa menys sucre i es deixa reposar més, de forma que els nivells de sucre i d’alcohol són més arrodonits i per tant bastant més secs que els italians.

I en la propera Gastroteca m’ocuparé d’explicar-vos com arriba al nostre país i de la mà de qui es feu famosa la beguda dominical per excel·lència després del vi de missa… [Continuarà]

tracking