Abdullah Mahmud: "En realitat el ioga només és una filosofia de vida"

Els idiomes, com a mínim els llatins, no són el seu fort. Fa més de vint-i-cinc anys que viu a Catalunya i parla un castellà correcte, però amb el català no s’hi atreveix. Abdullah Mahmud però, es fa entendre prou per deixar entreveure que el ioga és un món que s’escapa de la mirada materialista occidental. Conscient que ens proposa un objectiu vital molt ambiciós, ens consola amb la idea que “no hi ha cap pressa, només fa falta voluntat i paciència”. No parlem de fer figures amb el cos que lluiten contra la gravetat i posen a prova la nostra flexibilitat i equilibri, sinó que hem de procurar “millorar l’existència de l’individu en tots els sentits de la paraula, tenir una bona salut a nivell físic, mental i emocional”.

En un capítol de la sèrie Cites de TV3 dos noies parlaven de ioga i una li preguntava a l’altra quin corrent practicava. Què em dirà si li faig a vostè?

En realitat, el ioga només és un ensenyament, un aprenentatge o, si ho vols dir així, una filosofia de vida. Hi ha diferents tipus de iogues que van sorgir a partir dels cinquanta o setanta del segle passat, però no són més que variants creades amb un ànim comercial. Hi posen un brand name, una marca, però a l’hora de la veritat l’ensenyament és un. Després, amb el temps, segons l’actitud mental de cadascú, la gent es va adaptant i movent fins trobar el seu propi camí. No entro ni surto en aquest tipus de propostes, tan sols segueixo l’ensenyament original de Patanjali, que va compilar en 195 aforismes sota el títol de Ioga Sutra el coneixement existent al voltant d’aquesta filosofia.

En els quals desenvolupa una manera de pensar i encarar la nostra vida quotidiana?

És una filosofia teòrica i pràctica que ens diu què és i com funciona la nostra ment i com podem dominar-la. A la pràctica també explica els exercicis, les formes que s’han de fer per ajudar a aprofundir en el procés. En aquest sentit, Patanjali no va fer una descripció detallada dels moviments i les postures del ioga perquè ja existien. La gent d’aleshores ja els coneixia, ja hi havia altres llibres sagrats que parlaven d’això. Patanjali es va concentrar, sobretot, en la ment.

Mens sana in corpore sano. Una major precisió en l’execució de les figures ens acosta més al sentit darrer del ioga?

No. Els acròbates del circ tenen una gran habilitat per fer equilibris i figures com les del ioga, però això no els fa ioguis. Les formes que fem respecten les limitacions de cadascú i estan pensades perquè tothom pugui fer-les en la mesura que li sigui possible. En una posició que s’estiren els braços cada persona els estendrà fins on estigui còmode. Argumentar que no es té prou flexibilitat per al ioga és una excusa. Cadascú que faci el que pugui.

Malgrat que molta gent s’hi acosta pensant que fer aquest tipus d’exercici relaxa i això els pot ajudar a estar més tranquils.

Hi ha qui s’acosta al centre i em diu que vol fer ioga per estar tranquil o relaxat, per evadir-se. A curt termini pot servir, però en essència el ioga no és un activitat per aconseguir aquests estats, sinó que aquests beneficis arribaran per defecte. Ara bé, no n’és l’objectiu. La gent ha de venir sense prejudicis, ha de provar i deixar-se endur i cada cert temps reflexionar sobre què ha après i com es trobem.

Encara que les postures no són arbitràries.

Són formes geomètriques molt ben estudiades, pensades per influir en el reg sanguini, el sistema endocrí, les hormones, la respiració… tot això en el seu conjunt equilibra les persones. Però no és com una aspirina, es necessita temps i compromís.

En la societat occidental vol dir que n’anem una mica mancats?

Molta gent voldria respostes immediates i fàcils i el ioga no és el camí des d’aquest punt de vista. Has d’esforçar-te, llegir, practicar les postures, respirar, la concentració… no es tracta d’aïllar-se a la muntanya sinó d’estar predisposat en el nostre dia a dia.

Amb l’objectiu de...?

Alliberar-nos, dissociar la matèria de l’ésser. El ioga és una filosofia dual que distingeix entre ambdós i ens dóna eines per separar-los.

El ser seria l’ànima?

Sí, és quelcom no material. La matèria és corrupta perquè és quelcom creat de nou. Està subjecta al canvi, està constantment canviant.

No només el cos, sinó que també el nostre pensament està subjecte a aquesta transformació. Les emocions també són matèria, encara que la seua forma és molt més subtil. Aleshores una cosa que constantment canvia no pot interpretar els esdeveniments que l’envolten correctament perquè el mateix món també està en constant evolució. Quan som capaços de separar la matèria de l’ésser podem veure les coses tal com són perquè aquest darrer és immutable. Cadascú és o té un ser diferent i els animals també tenen el seu.

Si no tenim pensaments ni sentiments, com podem analitzar i entendre el món que t’envolta?

No hi ha anàlisi, des del ser veiem el món tal i com és, sense judicis.

No existeix el bé ni el mal?

Aquest és un dels aprenentatges més importants del ioga, aconseguir veure les coses tal i com són.

Físicament veuràs el mateix, però.

Però des d’una nova perspectiva que et permet veure les coses en la seua essència. Aleshores t’adones com són de veritat.

La gent no s’angoixa en el cas de no sentir i viure aquesta dissociació?

La idea és començar a caminar sense objectius ni prejudicis. És com la recerca bàsica, vas investigant i treballant fins que un dia arribes a trobar alguna cosa.

Vol dir que mai no ha pensat que té alumnes incapaços de trobar aquesta veritat, ni que sigui de casualitat?

La gent ja veu si està en condicions d’assolir els reptes o no.

Quan aconsegueixes fer aquests canvis, però, ja no hi ha volta enrere?

Sí, hi ha gent que després d’haver descobert aquesta veritat han fet coses i han dut un estil de vida que són contradictòries amb la filosofia del ioga. Mantenir-se en la veritat és tan o més complicat que assolir-la. La matèria evoluciona constantment i d’alguna manera entorpeix aquest procés.

En arribar a aquests nivells de consciència pots perdre interès per qüestions més fisiològiques i materials com el sexe?

[Riu] No és el meu cas. Tinc una dona, dos filles, una feina estable i una vida com la de qualsevol altre. La dualitat de la qual parlàvem és una qüestió molt personal i íntima. Al món real es pot mantenir una vida normal respectant l’ètica i els preceptes del ioga, com no mentir, no robar i no fer mal als altres. Aleshores algú pot fer molt bé les postures des d’un punt de vista físic, però si després menteix o roba no serveix de res. Un bon practicant de ioga no fa mal als altres i això és més humà.

Una visió molt humanista del comportament, de com ens hem de relacionar els uns amb els altres.

Jo transmeto les ensenyances del ioga explicant Kant, el filòsof alemany del segle XVIII, el qual parlava del deure i el compliment. Nosaltres, com comentàvem, fem un salt quan distingim entre la matèria i el ser, mentre que ell no fa aquesta distinció i el seu deure es queda només en el món material.

Fa un salt a un món més espiritual. Fins a quin punt és compatible amb la religió?

La interpretació i l’opinió són lliures, però si algú ho estudia amb profunditat no trobarà cap contradicció entre el ioga i qualsevol fe. La meua existència es deu a l’existència dels altres, sense ells no seria res. El gat, l’arbre o el soroll també són perquè formen part d’aquest món material i quan aconsegueixes veure-ho com un tot t’alliberes dels prejudicis. Aquesta manera de veure i viure el món és compatible amb la fe cristiana, la budista o, fins i tot, amb el fet de pensar que no existeix cap déu.

El que sí que fa falta, però, és una predisposició a fer-se preguntes existencials, a indagar en una certa veritat de les coses.

Es necessita estar una mica preparat per entendre alguns conceptes i fer-se certes preguntes i comprendre què fa i per què ho fa. Això demana un procés de pensament i per defecte una certa capacitat de l’intel·lecte. Aquell qui no és capaç de fer-se i entendre les preguntes no trobarà res sincerament profitós en el ioga. Pot aconseguir ser més flexible o potser evitar el mal d’esquena, però el ioga com a objectiu no el complirà. Des del punt de vista intel·lectual, pel nivell educatiu, aquesta societat té més recursos i està més ben preparada que la de Bangla Desh, per exemple.

Vostè devia ser el primer bengalí que arribava a Lleida als anys noranta.

Vaig arribar com a exiliat polític, amb vaixell, al Puerto de Santa Maria, a Cadis. El nostre objectiu era arribar a Barcelona on suposàvem que hi hauria una major comunitat bengalí. Al tren vam conèixer un xicot marroquí que ens va parlar de Lleida, que era una ciutat petita i còmoda. Ens vam decidir a baixar aquí. era finals de desembre de 1991 i feia molt fred. La boira era molt espessa i l’estació d’aleshores era molt fosca, la primera imatge de la ciutat va ser molt dura. Vam anar a la comissaria de policia que hi havia a Ronda per parlar dels nostres papers. Es van portar molt bé. Aleshores vaig pensar que si la policia era així d’amable, la gent havia de ser estupenda. Ho tenia clar, em volia quedar