La vida és un cabaret

Una de les imatges més impactants d’Amanece que no es poco, la brillant i delirant pel·lícula de José Luís Cuerda de finals dels vuitanta, és Ovidi Montllor fent de Guàrdia Civil. Cinc anys més tard de gravar aquest film de culte van proposar-li un paper a l’estrena del musical Cabaret de Barcelona. Era l’any olímpic de la ciutat comtal i aquesta vegada no van vestir-lo d’uniforme, ans tot el contrari. En aquella primera versió del mític musical en català hi feia de Herr Shultz, el fruiter vidu i jueu que intenta embolicar-se amb la mestressa de la pensió Fräulein Shneider. Som al Berlín dels anys trenta, una ciutat atípica en el paisatge germànic. Una ciutat bohèmia i nocturna que contrasta amb la racionalitat i l’ordre que s’imposa a la resta del país. El partit Nazi està contagiant l’esperit alemany i al Kit Kat Klub, un antre musical de la capital, s’hi mesclen una colla de personatges que es mouen entre l’ambigüitat, la innocència i la mesquinesa moral i política.

Enguany fa cinquanta anys de l’estrena a Broadway de Cabaret, un dels musicals amb més èxit de la història. I encara que des d’aleshores s’ha representat cada nit en algun teatre del món gràcies a les desenes de produccions que se n’han fet amb múltiples llengües i versions, la productora SOMProduce no ha volgut deixar passar l’ocasió de celebrar-ho amb una gira especial commemorativa. La reacció de molta gent al sentir la paraula cabaret és recuperar la Liza Minnelli de la memòria i situar-la dalt d’un escenari ensenyant cuixa i lluint un barret de bombí, ballant sensualment amb una cadira nua. Amb el llibret original de Joe Masteroff i les cançons de John Kander, les originals de 1966, el teatre la Llotja de Lleida es convertirà a partir del proper dijous 13 d’octubre –vegeu el desglossament– en el famós Kit Kat Klub de Berlín. Però el director Jaime Azpilicueta confessa que “el meu punt de partida en la posada en escena és la primera versió teatral estrenada el 1952 amb el títol de I am a camera, que al seu torn era una adaptació de la novel·la Goodbye to Berlin, de Christopher Isherwood, publicada a finals dels anys trenta. Per a mi és una obra que permet mantenir viu el record d’una època que no havia d’haver existit mai. En el moment que els ous de la serp eren a punt d’eclosionar el món del teatre podia oferir una rialla plena de picardia i diversió”. Berlín sempre ha estat una capital atípica, un bolet, una olla d’artistes des que Frederic Guillem IV de Prússia va projectar el que ara es coneix com l’Illa dels Museus a mitjans del segle XIX. Hitler va instal·lar-hi la seu central del Partit Nacional Socialista i tenia una particular obsessió per reconduir la societat berlinesa, la qual considerava excessivament llibertina i poc donada a les virtuts que ell considerava típicament germàniques. El Fürher suposava que estimava l’art, però no l’entenia de la mateixa manera que els personatges més tendres de Cabaret.

Aquest és el rerefons primigeni de la novel·la, però el musical se centra en les històries personals de Cliff, l’escriptor que busca inspiració i s’enamora de Sally; la mateixa Sally que és l’estrella del Club i alhora busca una vida millor; de l’obscur Ludwig, que té un peu a cada banda de la llei i alhora flirteja amb el nazisme; o de la mestressa de la pensió i el fruiter jueu, que viuen una història d’amor frustrada per la por i l’odi que escampen els nazis entre els sentiments de la gent corrent. La història, carregada d’emocions fortes fins al final, és d’aquelles que t’atrapa fins i tot quan saps com acaba.

Els personatges es mouen entre el Kit Kat Klub i la pensió Shenider, anant i venint d’ambdós escenaris, entre el dia i la nit, entre la llum i les ombres. Malgrat el pas de les versions ha basculat la història cap a l’espectacle musical i visual, l’essència del show no traeix la novel·la i continua sent un cant a la llibertat enfront de la intolerància. El primer Cabaret va estrenar-se amb grans dubtes per part dels productors, els quals no veien gaire clar el joc de convertir un teatre en un teatre, tenien por de confondre l’espectador i generar un cert rebuig entre el públic.

Però la gent estava preparada per a aquesta proposta, i la prova és que després d’estrenar-se al Broadhurst Theatre de Broadway, la van traslladar a l’Imperial i s’hi va quedar fins a fer les 1.165 funcions. Aquesta fou la carta de presentació perquè a Hollywood, a l’altra costa dels Estats Units, es fixessin en el potencial d’aquesta peça per a la gran pantalla.

El musical durà a Lleida la mateixa posada en escena que va estrenar a finals de l’any passat al teatre Rialto de Madrid i que va captar l’atenció de més de 200.000 espectadors; una obra trepidant, en la qual sonaran temes mítics com Willkommen, maybe this time o Money Money, cançons que només començar sabrem que les hem escoltat moltes vegades. Cabaret, un clàssic entre els millors.