Experiències transitives

La normalitat és un concepte molt perillós, quan parlem de persones, fins i tot quan no es volen imposar identitats excloents ni definir criteris socialment acceptables o moralment reprovables. Els sentiments són intransferibles, però els cossos potser no són tan inqüestionables com aparenten. Construccions identitàries és un projecte de la fotògrafa barcelonina Mar C. Llop a través del qual documenta una realitat que forma part de la nostra societat: les persones que transiten, que decideixen fer un canvi en la manera com es mostren al món des d’un punt de vista estètic, però tot sovint també hormonal i fisiològic.

Un canvi, un trànsit, “que no s’esdevé obligatòriament entre dos estereotips únics d’homes i dones, sinó que abasta tot un ventall de possibilitats molt ampli”, explica l’autora. “De la mateixa manera que a la nostra societat ja no hi ha un referent únic de la masculinitat, quan fas el canvi també et planteges com vols expressar la teua feminitat.”

Des de nenes de deu anys fins a jubilats de vora setanta, el ventall de persones que han decidit transitar i compatir la seua experiència a través del projecte de Llop és una mostra que la realitat, lluny dels estereotips, és d’una diversitat i una complexitat en constant transformació.

Damian. En aquesta sèrie el Damian es posa el Binder, una faixa pesada per pressionar els pits i estèticament reduïr-ne el volum

MAR C. LLOP Fotògrafa A la seua documentació oficial, encara hi consta el nom que van posar-li els seus pares. De noi, perquè tenia genitals masculins. Fins fa tres anys era, als ulls de tothom, un fotògraf a la frontera dels quaranta, amb parella i una filla. De portes enfora, els seus maldecaps es movien en el terreny professional. De portes endins, vivia en un laberint identitari emocionalment complex. Finalment, va decidir fer el pas de transitar cap a una feminitat explícita i assumir-ne les conseqüències. En quin moment decideix fer el pas? Quan t’adones que ja no té cap sentit seguir mantenint una doble vida, vivint d’amagat una realitat que a poc a poc s’imposa fins que és insostenible. Cadascú fa el pas quan realment està preparat, quan comença a tenir clar que la situació en la qual es troba no li és còmoda i, fins i tot, la viu amb angoixa. El canvi és probable que no deixi indiferent ningú, sobretot la gent més propera. Som una societat tolerant o només ho fem veure? En general, la gent ho entén o, si més no, ho tolera. També és cert que no és el mateix la reacció de la família, els amics o la gent que només coneixes de vista o de tractar-hi per feina. No hi ha un patró, n’hi ha que veuen com la seua gent trenca els llaços i n’hi ha que mantenen la parella. I se sen t més feliç? Tampoc puc dir que abans no ho era. Vaig viure moments i relacions que em van omplir sincerament. El que puc dir és que ara sóc més clara perquè no he d’amagar una part de mi. Pràcticament en paral·lel al seu trànsit, va començar el projecte Construccions identitàries. Sí, perquè necessitem referents que defugin els estereotips més sòrdids. Als anys vuitanta, la transsexualitat estava vinculada a la prostitució o la faràndula, i jo no m’hi sentia gens identificada. Aquí fotografio gent comuna, persones que estudien, que estan a l’atur o treballen en una oficina, com qualsevol altra. Volia fer visible una realitat desconeguda i trencar tabús. Pensa que incomoda? Potser sí, però a la majoria de la gent diria que li provoca una mescla d’interès i curiositat que ajuda a trencar prejudicis.