Andorra la Vella

Haurien mai pogut pensar que una terra petita, fronterera, pobra i recòndita, hauria pogut ser l’empori comercial, financer i turístic que és ara?

Portat per la meua natural candorosa curiositat vaig passejar per l’avinguda Carlemany d’Escaldes després de moltíssims anys: molts prejudicis m’havien impedit de viatjar-hi. Puc assegurar-los que la passejada va ser enlluernadora. Certament em diran que sóc un tipus influenciable, que no cal que em facin gaire cas, però els puc asseverar que vaig veure una artèria comercial certament molt atractiva, amb el mausoleu sagrat de Caldea senyorejant la ciutat encaixonada entre muntanyes construïda amb un cert ordre i eficiència.

S’observava a les clares que l’avinguda Carlemany d’Escaldes i la de Meritxell d’Andorra la Vella cercaven un efecte buscat: la impressió de trobar-se en un gran hipermercat de luxe a l’abast. La transformació d’aquell país pirinenc en una sort de parc temàtic especialitzat en la borratxera embriagadora del consum ha estat un fet que s’ha teixit en els darrers decennis: des de les farmàcies, convertides en aparadors de tota llei de cremes, elixirs i xampús, fins a les botigues de roba esportiva, atapeïdes de gent. L’efecte que em produí fou detonant: com descobrir un magatzem de caixes de bombes de mà en una rectoria.

La impressió fou més duradora car l’endemà vaig passejar pel camí dit del Rec, per damunt d’aquesta petita àrea urbana densament atapeïda. De manera que després d’una ascensió vertiginosa per unes escales en ziga-zaga, vaig passejar amb assolellada companyia per un camí lluminós que vorejava horts i cases i xalets per damunt de la lluentor consumidora dels carrers a ran de terra. El camí dels neguitosos esportistes.

És tan evident que la transformació d’Andorra en un país comercialment atractiu a escala internacional ha estat un èxit! És tan exemplar i evident que a la ciutat de Lleida les classes dirigents s’han adormit a la palla i no han sabut treure partit de cap de les possibilitats econòmiques de la ciutat del Segre!!! Tampoc de les seues possibilitats comercials; tampoc de les seues possibilitats turístiques!!!

El balanç és tan magre, tan eixarreït!!! La capacitat d’autocrítica tan escassa! La possibilitat d’enlairar un altre discurs que no sigui el pessimisme és tan evident!!!