Viure (i morir) d'il·lusions

Comentava aquí el darrer dia l’homenatge a Màrius Torres del passat 29 de desembre, data de la seva mort, en 1942, a les portes de l’Any Torres en què commemorem el 75 aniversari d’aquell decés prematur: només en tenia 32, pobret, ni l’edat de Jesucrist. Aquell acte sobri i emotiu es va celebrar enmig d’una boira plana, densa, humida, gebradora a estones, que feia com a mínim una quinzena que gravitava com una mortalla damunt de la “ciutat llunyana”. Sí, llunyana i freda. Glacial. El desembre amb menys hores de sol a Lleida des de 1942, segons registres històrics reportats pels meteoròlegs. Justament –quina coincidència–, l’últim mes de la vida del metge lletraferit, lluny de casa i de la família. Lluny de la remor del Segre, de la silueta de la Seu Vella, lluny també de la boira “fidel” que no devia haver deixat d’enyorar en els set anys que feia que estava ingressat en un sanatori per a tuberculosos.

Es pot enyorar la boira? Em temo que els poetes i els ciutadans amb ànima de poeta sí, tot i que en hiverns com aquest costi d’entendre. Aquell seu últim desembre, l’autor de les Cançons a Mahalta, on remarcava la melangia de “la boirina que s’aclofa quan ve la nit”, encara va tenir esma i humor, cor i pulmons, d’escriure algunes ratlles. No pas curtes, segons sembla, perquè el darrer poema que va enllestir és el titulat Tardor, 1942. En els seus versos glossava la puresa dels cels, la noblesa de les roses, la fruita dels arbres i el gust del vi en aquella estació. No devia presagiar el desenllaç imminent de la seva malaltia, en poques setmanes. Les ratlles escrites pel malalt condemnat en aquell mes postrem corresponen a una carta, datada a Puig d’Olena el 10 de desembre de 1942, que adreça al seu cosí Joaquim Gili, arquitecte i fill del pintor Baldomer Gili i Roig. Li explica que aquell 1942 que s’acaba “haurà estat un any bon minyó per a mi”. Respecte a 1943, malgrat suposar que molta gent s’hi fa il·lusions, ell reconeix que després de tants fracassos li costa fer-se’n de noves. S’estranya que els altres ho facin i ho troba infantil, però també admet que “ningú no pot viure sense una il·lusió o altra”. La seva, en aquells moments, consisteix a “creure que hi ha molta gent de la qual visc allunyat per força, i que malgrat això em recorden i m’estimen”. I tant que sí, recordat i estimat Màrius.