Revolta

La interpretació d’un autor de teatre modern com ara Benet i Jornet planteja una carretada d’interrogants inquietants, ocultats per l’òxid del temps. Què hi ha en comú entre l’espectador d’una època –els anys setanta, i l’espectador del 2017? Els directors teatrals tenen l’obligació de ser hàbils en la comprensió d’aquests contextos. Si hi pensem, hi intervenen tantes coses mig amagades: la censura més o menys implícita; les modes; els discursos ocults...

El director que sap copsar l’essència d’una obra –la nou tendríssima– ja té molt de guanyat. Si es limita a posar a escena l’obra sense preguntar-se com pot commoure el públic del seu temps, llavors el fiasco està servit.

Juan Carlos Martel Bayod, que signa l’adaptació de Revolta de Bruixes al Teatre Lliure crec que no l’ha encertat.

L’essència d’aquesta obra no és fàcil de destil·lar. Escrita en la dècada dels setanta penso que està plena de sobreentesos: un primer element de revolta, que acaba sent sepultat per un munt de runa sentimental; una indagació en l’ànima femenina –tumultuosa, cridanera, una mica desenfocada i sentimental– que en aquell context podia ser una novetat, però ara és un guirigall de veus que criden.

També es fa difícil fer entendre com la mera expressió de la sexualitat en una escena ja era una font d’interès per a un espectador que solia viure en una asfíxia sexual irrespirable, cosa que ha canviat radicalment.

Ens hem acostumat a pensar la censura en termes de mera llibertat d’expressió personal i col·lectiva, però hem oblidat els seus efectes castradors. La censura franquista trencà pel mig una tradició teatral, com a mínim, en dos direccions: escapçà un públic i desconnectà uns autors els uns dels altres –l’anella de la continuïtat es va fer miques.

Ara, el teatre de Benet i Jornet s’entén poc i malament. Revolta de bruixes és un ovni que prové d’un temps remot en què una escena atapeïda de dones de fer feines explicant les seues intimitats i reivindicant-se davant d’un vigilant nocturn –vindicació laboral!– ja era una mena de bandera per a un públic hiperpolititzat com podia ser el que assistia al teatre. Però a hores d’ara, no n’hi ha prou: l’adaptació a un nou públic ha de ser més profunda. Crec que ara no aconsegueix commoure el públic i es perd en una confusió de personatges en què el talent queda molt diluït. És l’inrevés de La desaparició de Wendy on Oriol Broggi sí que se n’ha sortit. Llàstima!