Amor contra mort

El títol que més penso regalar i recomanar el pròxim Dia del Llibre serà un disc. Un disc molt literari, això sí, que incorpora una selecció de poesies, un àlbum de pintures i un DVD. Una mostra d’art total o gairebé, editada acuradament per Quadrant Records. Es tracta de Contra la mort, treball signat per Pere Rovira, la seva filla Emília Rovira Alegre, pianista i compositora –a banda d’autora del feliç poemari Oslo, que pren el nom de la ciutat on resideix actualment–, i l’artista gràfica Kayla Stuhr, responsable de les il·lustracions pictòriques de les tapes i del quadernet on es transcriuen els versos que el Pere diu amb una veu depurada per la tecnologia més moderna, que sona especialment neta i càlida, mentre l’Emília hi posa un inspirat fons musical que remarca la força de les paraules, que d’aquesta forma multipliquen el seu to sentimental. El resultat de la triple col·laboració és un conjunt commovedor, d’un romanticisme arravatat però realista, profund, creïble i viscut. Emocions a flor de pell. Com a complement als tretze poemes recitats, s’afegeixen uns bonus tracks amb les suggestives peces instrumentals sense les diguem-ne interferències vocals, a base de solos de piano que recreen unes melodies evocadores i delicades, a més d’un videodisc amb un curtmetratge en què la clara dicció del poeta dialoga amb uns sorprenents efectes visuals que la Kayla aconsegueix escampant, per mitjà d’uns pinzells o directament amb les mans, materials diversos com pintura i arena.

Els textos poètics escollits provenen del llibre igualment titulat Contra la mort, que va treure Proa en 2011, i conformen allò que la mateixa Emília defineix en una breu presentació de l’obra com una “celebració de la vida i de l’amor”. En efecte, a tall de conjura enfront del desenllaç ineluctable de tota existència humana, aquests versos sincers i sentits hi oposen imatges poderoses de desig carnal i d’un plaer que és “una llengua que no menteix mai”, si bé no només un plaer físic sinó també el “rar plaer de no esperar ni lamentar” propi ja de la maduresa, així com d’una estimació intensa que ultrapassa la “frontera fosca” de la mort. També de memòria immarcescible de moments íntims amb la persona amb qui ens sabem units: el “temps de les delícies” capaç encara de fer reviure al cor de l’hivern un estiu que no el podran apagar ni la por ni la tristesa.