LA TRIA
'Escririure'
Les comèdies com ara La senyoreta Florentina i el seu amant Homer presenten un aspecte purgatiu que alleugereix els pesos de l’ànima. Començant per l’ínclita Rodoreda, que hi va amollar tota la mala llet que va covar en la seua relació sentimental amb Armand Obiols, que és un transsumpte del fúnebre Homer; i seguint pel públic que s’hi esponja amb alegria.
L’obra és un drama revertit en comèdia: la història d’una traïció sentimental i, alhora, una revelació: Florentina cau del núvol de la seua espera, “sense saber què espera”. Tot dins dels cànons de la comèdia que el director, Sergi Belbel, amb bon criteri ha subratllat, i en algun cas, exagerat.
Un aire de felicitat desfermada amb gotetes de llimona es lliura a l’escenari lluminós. Una casa amb jardí, amb finestrals pintats de ratlles de vermell, amb la llum filtrant-s’hi. La formalitat de les tasses de cafè i les copes de conyac; un català vibrant, col·loquial, feliç i directe.
L’argument és senzill; l’estructura, clàssica. La senyora Florentina espera una minyona nova. Mentrestant, rep la visita ritual i freda del seu amant Homer, venedor de ciris i estampetes mortuòries, que sospira per la propietat de Florentina. Al darrere dels magnífics vitralls de l’escenari, les hortènsies, com a metonímia de la felicitat; les persianes verdes, de la calma. I el veïnatges de les dones, d’alegries i xafarderies.
Els personatges masculins de la comèdia queden reduïts a caricatura i escarni. Sense excepcions: fins i tot el soldat que torna de l’Àfrica, ressuscitat, és rebutjat per la minyona Serafina, que acaba sent el germen esquemàtic d’un gran personatge.
Vaig veure Mercè Sampietro, que representava Florentina, cansada. Vaig veure la força de la joventut en una Elisabet Casanovas fent riure l’auditori. I vaig veure un corifeu de dones grans –alguna actriu amb moltes taules, com Margarida Minguillón– rient i bevent, amb aire de burlar-se’n de totes les beneiteries del senyor Homer.
Aquesta fou l’única peça teatral que va escririure Mercè Rodoreda, el revers de La plaça del diamant. El que perfuma tota la tragèdia és el gust àcid per l’alegria compartida, amb pastissos i moscatell.
I la venjança final, testamentària. La propietat immobiliària és un gran assumpte, una gran qüestió, la protecció i la seguretat.
Tota la comèdia és amanida amb el gust clàssic del gènere: el vinagre del drama i la dolçor melosa del final feliç. El director hi ha posat un pensament de pebre: entreactes amb música humorística; els gestos i la dicció de la minyona Serafina, un dels grans atots de la comèdia. I l’homenatge implícit a les velles actrius amb molts quilòmetres a la carretera del teatre. Potser també tantes comèdies els acaben conformant una cert histrionisme, un punt d’exageració, unes certes ganyotes i posats, sense matís, celebrats pel públic, però amb poca substància.